Pro. Nº 28-Monogràfic Tete Montoliu



TETE MONTOLIU

Tete Montoliu va ser, com pocs músics catalans, un referent excepcional de la seva generació i de la seva època. La qualitat i les virtuts d’aquest pianista del carrer Muntaner de Barcelona van portar el nom de Catalunya als escenaris jazzístics d’arreu del món. Va fer carrera al costat dels millors i va esdevenir el far que va il·luminar l’escena del jazz català.
El 28 de març de 1933 va néixer Vicenç Montoliu Massana en una Barcelona on encara es podia respirar la llibertat democràtica de la República. Ja des del bressol els seus pares el van anomenar Tete i, malgrat visitar totes les clíniques i especialistes, no van trobar cap remei que donés la visió a aquell nen que havia nascut cec.
Com a compensació, el petit Tete va aprendre a desenvolupar un altre sentit: l’oïda. Enganxat a la ràdio, amb la qual es va iniciar com a apassionat seguidor blaugrana; escoltant la col·lecció de discos de la seva mare, una intrèpida amant del jazz primigeni de Louis Armstrong i de les grans orquestres com la de Duke Ellington, i assistint als assajos del seu pare amb la Banda Municipal, Tete Montoliu va veure en la música un canal immillorable per expressar-se.
Amb tan sols vuit anys, Montoliu va debutar en públic a Ràdio Barcelona i als onze ja tocava d’oïda ‘Alligator Walk’ de Fats Waller. Petri Palou, a qui Tete sempre va considerar la seva primera i única professora, es va fer càrrec de la seva educació musical. Palou no va trigar gaire a veure l’enorme potencial que atresorava a les mans i després de polir els defectes de forma, motivats pel seu aprenentatge autodidacte a l’escola d’invidents, Tete Montoliu es va matricular al Conservatori Superior de Música de Barcelona.
El músic es va oposar als estudis, perquè tenia clar que volia dedicar-se al jazz. De fet, ben aviat va connectar amb altres estudiants amb similars inquietuds, com els saxofonistes Ricard Roda i Josep Guardiola (que pocs anys després triomfaria com a cantant) o el trombonista Jesús Peirón, i va muntar les primeres ‘jam sessions’.
En paral·lel als estudis al Conservatori, en el qual només es contemplava l’aprenentatge de la música clàssica, Tete Montoliu va formar part i va encapçalar diferents formacions amb les quals podia esbravar la seva passió pel jazz. Una passió que enllaçava amb els corrents més moderns del gènere, que gairebé es gestaven simultàniament als Estats Units a través de músics com Thelonious Monk, Charlie Parker o Dizzy Gillespie, entre altres. Era la revolució ‘bebop’, de la qual els socis del Hot Club de Barcelona se sentien més aviat distanciats, ja que preferien un so més clàssic i endreçat.
Això va convertir Tete Montoliu en un personatge incòmode tant pels seus professors de Conservatori com pel col·lectiu més important que portava les regnes del jazz a la ciutat. Finalment, però, l’any 1953 va concloure els estudis –això sí, sense cap menció especial– i l’any 1956, després que Lionel Hampton el considerés el millor pianista de jazz d’Europa, el Hot Club va canviar el recel per l’orgull de tenir tan il·lustre figura entre els seus conciutadans.
Tete Montoliu sabia que difícilment podria convertir-se en un professional del jazz, com era el seu propòsit, si es quedava en un país enfosquit per una dictadura que repudiava per sistema tot allò que venia de fora. Per al Govern de Franco, el jazz era poc més que una extravagància de quatre bohemis que freqüentaven els bars nocturns. La seva participació al Festival de Jazz de Canes l’estiu del 1958 va ser l’inici d’una trajectòria internacional que ja no tindria aturador.
Després d’un període a Alemanya va recalar un temps al Whisky Jazz de Madrid i poc després va tornar a Barcelona, on el 9 de gener de 1960 s’havia inaugurat el Jamboree a la plaça Reial. No va trigar, però, a tornar a marxar contractat pel Montmartre Jazzhus de Copenhaguen, un dels clubs més prestigiosos d’Europa, on va compartir escenari i amistat amb el saxofonista Dexter Gordon. L’any 1964, Tete Montoliu es va incorporar a la gira internacional del Newport Jazz Festival al costat de Kenny Clarke i Roland Kirk i dins un cartell que incloïa formacions de primeríssim nivell com el quartet de Coleman Hawkins i el quintet de Miles Davis, entre altres. Admirat i reconegut pels millors exponents del jazz del moment, l’any 1968 va actuar durant tres mesos al Village Gate de Nova York on, fins i tot, un dels seus ídols, Thelonious Monk, no se’l va voler perdre.
Uns anys abans, el 1965, Tete Montoliu també va fer història amb el primer elapé de jazz que es va editar a l’estat espanyol: ‘A tot jazz’ (Concèntric, 1965). Tot i que mai no es va preocupar en excés d’articular la seva música a partir de l’obra discogràfica –sempre es va considerar més intèrpret que no pas autor–, va signar més de mig centenar de discos. Alguns de notable interès com els seus ‘piano solo’ ‘The music I like to play’ i ‘Catalonian folksongs’. En aquest darrer disc, el pianista va portar al terreny del jazz un repertori de cançons populars i tradicionals catalanes, com faria uns anys més tard amb el disc ‘Tete interpreta Serrat’.
Altres vincles amb l’escena catalana van quedar plasmats en obres que són peça única com el disc ‘Vampyria’, on acompanyava al piano elèctric Jordi Sabatés. La seva estreta relació amb el col·lectiu de la Jazz Cava de Terrassa va facilitar que hi passessin grans figures com Johnny Griffin i Joe Henderson, entre molts altres.
Tete va seguir en actiu, va enregistrar discos i va oferir grans concerts fins pocs dies abans de morir, el 24 d’agost de 1997. Durant l’últim tram de la seva carrera ni el càncer ni els avisos del cor van frenar la seva passió per tocar i escoltar aquella música que l’havia convertit en un mestre. Va establir una estreta relació amb l’escola del Taller de Músics, amb la qual va gravar el seu únic disc per a Big Band, i el potent far sota l’ombra del qual havia crescut una nova generació de joves aspirants a estrelles del jazz va projectar un esclat que encara dura.

Aquesta Setmana al Camps....