TETE MONTOLIU
Tete
Montoliu va ser, com pocs músics catalans, un referent excepcional
de la seva generació i de la seva època. La qualitat i les virtuts
d’aquest pianista del carrer Muntaner de Barcelona van portar el
nom de Catalunya als escenaris jazzístics d’arreu del món. Va fer
carrera al costat dels millors i va esdevenir el far que va
il·luminar l’escena del jazz català.
El
28 de març de 1933 va néixer Vicenç Montoliu Massana en una
Barcelona on encara es podia respirar la llibertat democràtica de la
República. Ja des del bressol els seus pares el van anomenar Tete i,
malgrat visitar totes les clíniques i especialistes, no van trobar
cap remei que donés la visió a aquell nen que havia nascut cec.
Com
a compensació, el petit Tete va aprendre a desenvolupar un altre
sentit: l’oïda. Enganxat a la ràdio, amb la qual es va iniciar
com a apassionat seguidor blaugrana; escoltant la col·lecció de
discos de la seva mare, una intrèpida amant del jazz primigeni de
Louis Armstrong i de les grans orquestres com la de Duke Ellington, i
assistint als assajos del seu pare amb la Banda Municipal, Tete
Montoliu va veure en la música un canal immillorable per
expressar-se.
Amb
tan sols vuit anys, Montoliu va debutar en públic a Ràdio Barcelona
i als onze ja tocava d’oïda ‘Alligator Walk’ de Fats Waller.
Petri Palou, a qui Tete sempre va considerar la seva primera i única
professora, es va fer càrrec de la seva educació musical. Palou no
va trigar gaire a veure l’enorme potencial que atresorava a les
mans i després de polir els defectes de forma, motivats pel seu
aprenentatge autodidacte a l’escola d’invidents, Tete Montoliu es
va matricular al Conservatori Superior de Música de Barcelona.
El
músic es va oposar als estudis, perquè tenia clar que volia
dedicar-se al jazz. De fet, ben aviat va connectar amb altres
estudiants amb similars inquietuds, com els saxofonistes Ricard Roda
i Josep Guardiola (que pocs anys després triomfaria com a cantant) o
el trombonista Jesús Peirón, i va muntar les primeres ‘jam
sessions’.
En
paral·lel als estudis al Conservatori, en el qual només es
contemplava l’aprenentatge de la música clàssica, Tete Montoliu
va formar part i va encapçalar diferents formacions amb les quals
podia esbravar la seva passió pel jazz. Una passió que enllaçava
amb els corrents més moderns del gènere, que gairebé es gestaven
simultàniament als Estats Units a través de músics com Thelonious
Monk, Charlie Parker o Dizzy Gillespie, entre altres. Era la
revolució ‘bebop’, de la qual els socis del Hot Club de
Barcelona se sentien més aviat distanciats, ja que preferien un so
més clàssic i endreçat.
Això
va convertir Tete Montoliu en un personatge incòmode tant pels seus
professors de Conservatori com pel col·lectiu més important que
portava les regnes del jazz a la ciutat. Finalment, però, l’any
1953 va concloure els estudis –això sí, sense cap menció
especial– i l’any 1956, després que Lionel Hampton el considerés
el millor pianista de jazz d’Europa, el Hot Club va canviar el
recel per l’orgull de tenir tan il·lustre figura entre els seus
conciutadans.
Tete
Montoliu sabia que difícilment podria convertir-se en un
professional del jazz, com era el seu propòsit, si es quedava en un
país enfosquit per una dictadura que repudiava per sistema tot allò
que venia de fora. Per al Govern de Franco, el jazz era poc més que
una extravagància de quatre bohemis que freqüentaven els bars
nocturns. La seva participació al Festival de Jazz de Canes l’estiu
del 1958 va ser l’inici d’una trajectòria internacional que ja
no tindria aturador.
Després
d’un període a Alemanya va recalar un temps al Whisky Jazz de
Madrid i poc després va tornar a Barcelona, on el 9 de gener de 1960
s’havia inaugurat el Jamboree a la plaça Reial. No va trigar,
però, a tornar a marxar contractat pel Montmartre Jazzhus de
Copenhaguen, un dels clubs més prestigiosos d’Europa, on va
compartir escenari i amistat amb el saxofonista Dexter Gordon. L’any
1964, Tete Montoliu es va incorporar a la gira internacional del
Newport Jazz Festival al costat de Kenny Clarke i Roland Kirk i dins
un cartell que incloïa formacions de primeríssim nivell com el
quartet de Coleman Hawkins i el quintet de Miles Davis, entre altres.
Admirat i reconegut pels millors exponents del jazz del moment, l’any
1968 va actuar durant tres mesos al Village Gate de Nova York on,
fins i tot, un dels seus ídols, Thelonious Monk, no se’l va voler
perdre.
Uns
anys abans, el 1965, Tete Montoliu també va fer història amb el
primer elapé de jazz que es va editar a l’estat espanyol: ‘A tot
jazz’ (Concèntric, 1965). Tot i que mai no es va preocupar en
excés d’articular la seva música a partir de l’obra
discogràfica –sempre es va considerar més intèrpret que no pas
autor–, va signar més de mig centenar de discos. Alguns de notable
interès com els seus ‘piano solo’ ‘The music I like to play’
i ‘Catalonian folksongs’. En aquest darrer disc, el pianista va
portar al terreny del jazz un repertori de cançons populars i
tradicionals catalanes, com faria uns anys més tard amb el disc
‘Tete interpreta Serrat’.
Altres
vincles amb l’escena catalana van quedar plasmats en obres que són
peça única com el disc ‘Vampyria’, on acompanyava al piano
elèctric Jordi Sabatés. La seva estreta relació amb el col·lectiu
de la Jazz Cava de Terrassa va facilitar que hi passessin grans
figures com Johnny Griffin i Joe Henderson, entre molts altres.
Tete
va seguir en actiu, va enregistrar discos i va oferir grans concerts
fins pocs dies abans de morir, el 24 d’agost de 1997. Durant
l’últim tram de la seva carrera ni el càncer ni els avisos del
cor van frenar la seva passió per tocar i escoltar aquella música
que l’havia convertit en un mestre. Va establir una estreta relació
amb l’escola del Taller de Músics, amb la qual va gravar el seu
únic disc per a Big Band, i el potent far sota l’ombra del qual
havia crescut una nova generació de joves aspirants a estrelles del
jazz va projectar un esclat que encara dura.