-THE COMPLETE
STANLEY DANCE-
FELSTED
THE COMPLETE STANLEY DANCE FELSTED 'mainstream Jazz' RECORDINGS 1958-1959 (9-cd Box Set)


Al llarg dels últims anys i en cada una de les temporades que porto en antena, no he deixat mai de tenir un record per un dels músics que han estat fonamentals dins de la història del jazz i més concretament en l'evolució del piano clàssic, l'inoblidable Art Tatum.
Si ben cert és que abans de l'aparició de Tatum durant els anys 30 gegants d'aquest instrument com Fats Waller o Earl Hines, entre d'altres, brillaven amb llum pròpia i atresoraven un estil pianístic de descomunals proporcions, res a veure o semblant es podia escoltar d'amunt d'un teclat quan tocava l'incomparable Art Tatum envers a qualsevol altre pianista.
Tatum va aparèixer en un moment de canvi, en aquell moment on el swing anava succeïnt els estils mes rústics de New Orleans i Chicago i el beat més regular i el 4/4 eren la moda del moment, d'aquí potser neix la predilecció del propi pianista pels temes en boga del moment
Durant aquells anys 30-40 on la improvisació, el bon gust i el virtuosisme representaven un patrimoni vital per qualsevol music, Art Tatum ressaltava pel d'amunt de qualsevol instrumentista, fos pianista o no en aquest tres factors de manera destacada.
Tatum va fer confluir i sintetitzar a la perfecció els estils de pianistes com els abans esmentats per fer transcendir el piano a un estatus de tècnica superior. Ell va estar el primer en oferir-nos moments plens de focs d'artifici en forma de notes mai escoltats fins llavors com si la seva música fos una cascada interminable de sons i de cadències infernals on nomes ell (i ningú mes encara avui en dia) ha pogut arribar.
Respectuós amb el paper de les dues mans i amb una independència absolutament total d'elles va assolir realitzar unes audàcies harmòniques dignes d'emmarcar, on les variables tan en el tempo com en l'adornament estètic tant a temps lent , mig, ràpid o meteòric son dignes d'estudi encara avui en dia.
Pot semblar a la lectura d'aquest comentari i per algun bon amic que no hagi descobert amb plenitud a Tatum que parlem exclusivament d'un virtuós, dons no, a part de ser-ho, la seva meticulosa manera de tractar la melodia base del tema, el seu refinament estilístic i la seva manera de fer caure les notes al seu lloc, fossin una o un miler, aclareixen el seu amor pels conceptes mes ortodoxes i clàssics. El seu comportament com a music de petites formacions el van fer destacar també com un pianista compromès i un immillorable acompanyant, que tot i lluint el seu virtuosisme innat no va destruir els conceptes de grup ni la bellesa natural de tot el que interpretava al costat del seus col·legues.
En quant al seu concepte del Blues era un especialista mes que singular ja que es evident que hi estava profundament arrelat, però a diferencia de molts, els seu toc no era dramàtic ni planyi't, sinó tot el contrari, deixava caure un discurs molt transparent exempt de nostàlgia, però profundament vinculat a l'essència mes primitiva.
Aquest memorable mestre va ser la avant sala del piano modern, un espai on Bud Powell va entrar-hi i va recollir gran part de la destresa d'un mestre inigualable com ell per començar a modernitzar la seva herència amb el naixement del Be Bop .
Tatum va ser un artista fora del comú i un autentic superdotat on al llarg de la discografia que us proposo descobrireu a un personatge de la història del Jazz al que encara avui, tècnicament d'amunt d'un piano “jazzístic”, ningú ha pogut igualar.
Andreu Fábregas
Presentador i Director del Camps de Cotó.
Recomanar l'últim treball d'un music que ha pogut aglutinar i adaptar-se al cap dels anys a tants conceptes i contextos musicals amb un ofici tan impressionant, pot resultar, si mes no, un exercici d'oportunisme gens arriscat i un tant inoperant per algun de vosaltres.
Tot i així permeteu-me que us recordi que la historia es torna a repetir , i que el bo d'en Barron, al costat de dues celebritats com George Mraz al contrabaix i l'històric company del mestre Monk a la bateria Ben Riley, deixant impresa la seva saviesa magistral dins d'aquest enregistrament que du per títol Minor Blues.
I es que res ha canviat, Mraz continua amb la seva profunda sonoritat d'antany proposant diferents variants rítmiques i alternatives sense comprar un abonament exclusiu a la clàssica pauta mètrica del walking bass . Alhora Riley perpetua el seu toc aeri , pulcre i de profunda sonoritat que accepta tan les arriscades com subtils provocacions del pianista a cop de baqueta o d'escombretes amb la seva transparència característica.
Tot això es percep al llarg de tota la gravació i especialment en fenomenals versions com Beautiful Love, How- Deep is the Ocean o la preciosa composició amb l'inevitable temps de vals de Johny Mandel Emily inserits en aquesta rodona de plàstic sonor.
Els efluvis musicals dels Hancock, McCoy o Peterson es fusionen amb un sol element que surt de la caixa sonora del piano de Barrón. Els arguments jazzístics de tot el disc ensenyen les urpes d'un jazz contemporani i vinculat al Bop que neix de la fidelitat estilística d'un jazzman que no oblida la tradició pianística dels 30 i 40 a la que mai ha renunciat.
La veritat es que no hi ha res de nou en aquest disc de Kenny Barron , tanmateix com no hi ha res de nou amb un pernil serrà de pota negra o la precisió d'un rellotge Omega Suís d'edició limitada , tots tres tenen el que tenen , precisió , bon gust i amb sinceritat......... estan de conya.
Sobren les paraules, millor escolta-t'ho.
Andreu Fábregas.
Director i Presentador del Camps de Cotó.

| |
De llavors i fins avui, i ja amb 62 anys, s'ha convertit amb un dels pianistes contemporanis mes considerats dins del panorama internacional. Bon arranjador, compositor i lider de la seves pròpies formacions, Copland no ha amagat mai el seu profund arrelament a les formes mes tradicionals del piano en Jazz, que reconverteix en tot moment amb modernitat mercers a la seva gran habilitat tècnica.
Un exemple mes que aclaridor, es el seu àlbum del 1995 Stompin With Savoy amb el qual obrim aquesta setmana el Camps de Cotó. Tot i haver-nos deixat mes de vint-i-cinc magnífics treballs , encara a dia d'avui aquest disc representa , al menys per mi , una d'aquelles obres mes recomanables de la dècada del 90. Copland confecciona un treball amb els ulls i els sentiments posats d'amunt d'obres de la historia del Jazz que comprenen totes les èpoques. Talls com Equinox (Coltrane), I got Rhythm-I love You Porgy (Gershwin ) Footprints (Shorter) o Woody'n You (Gillespie) entre d'altres, arranjats i exposats perfectament per aquest quintet conduit per Copland conserven l'essència d'eterna modernitat que en el seu moment van deixar per l'eternitat els seus propis creadors. Al costat del malauradament desaparegut Bob Berg (st), Randy Brecker (t), James Genus (b) i Dennis Chambers (dr), Copland signa un estil pianístic i musical que mostra a totes llums que el concepte de modernitat no es mes que l'absorció i l'enteniment de tot allò que sempre es te de tenir present , si realment el que es vol, es mantenir-se, com ell, dins de l'aparador dels grans. No t'ho perdis.
Andreu Fábregas
Director i presentador del Camps de Cotó