La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada el Camps de Cotó, i on s'inclouen també temes molt emblemàtics de la Historia del Jazz .
Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció.
i ja sabeu...........
«Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz»
Andreu Fàbregas
Com tots els anys, el Camps de Cotó arribat l’estiu comença la seva serie d’especials de música sense locucions.
La selecció estiuenca a càrrec de l’Andreu Fàbregas ofereix un Jazz accessible i per tots els gustos amb el símbol de qualitat del programa habitual de la temporada el Camps de Cotó.
Gracies a tots i us esperem el proper setembre , de moment gaudiu d’aquesta selecció.
i ja sabeu...........
«Feu moltíssim l’amor i gens la guerra, per la meva part bon estiu i bon Jazz»
Andreu Fàbregas
Ulysses Owens Jr. and Generation Y: A New Beat
Luismi Segurado Trio: Edward
Smack Dab: Pulse feat. David Kikoski
Orrin Evans and the Captain Black Big Band:
Walk a Mile in My Shoe Ben Patterson Jazz Orchestra : Groove Junkies SuperBlue: Guilty Pleasures Vol.2 -
Kurt Elling & Charlie Hunter
En quant al nostre concert en directe d'avui :Live in Paris, el setè àlbum de la pianista i cantant canadenca ,Diana Krall editat el 2002.
Aquest disc gravat en directe al prestigiós escenari del Teatre Olympia de París, va suposar a la carrera de Diana Krall un impuls definitiu com a cantant i pianista. En els seus primers enregistraments hi havia cert escepticisme entre els aficionats que aviat van desaparèixer amb dos excel·lents treballs per al segell Impulse!: All for You i Love Scenes. Darrere d'aquests dos grans àlbums que van rebre l'aplaudiment unànime de la crítica i públic, la cantant canadenca va signar amb el poderós segell Verve i el seu primer disc (The look of love) no va aconseguir el reconeixement dels anteriorment citats.
I va arribar aquest directe a París i es van acabar els dubtes. Durant dos dies de concert a l'Olympia, Diana Krall va cantar 12 cançons populars del cançoner nord-americà (va versionar Cole Porter, els germans Gershwin i Harold Arlen) que van enlluernar l'exigent i entès públic parisenc que abarrotava l'Olympia.
Al Foster, mestre bateria, ha estat un gran innovador en el món del jazz durant cinc dècades. Membre de la banda de Miles Davis durant 13 anys, la contribució de Foster a la música està articulada pel mateix Davis a la seva autobiografia de 1989, Miles , on Davis descriu la primera vegada que va sentir Foster tocar en directe el 1972 al Cellar Club del carrer 95 de Manhattan:
«Ell em va deixar KO perquè tenia un ritme increïble i simplement ho feia allà dins. Això era el que buscava. L'Al podia fer que tothom gaudis i mantenir el ritme per sempre.»
Aloysius Tyrone Foster va néixer a Richmond, Virgínia, el 18 de gener de 1943. La seva família es va traslladar a Harlem, Nova York, quan ell era petit. Això li va donar l'oportunitat de viure a prop i estudiar els mestres que vivien al seu barri. El bateria de jazz Art Taylor vivia al mateix edifici que la tieta d'Al, i la mare d'Art es va interessar especialment per Al, intuint el seu amor per la música que tocava el seu fill.
Créixer a Harlem va donar a l'Al l'oportunitat d'escoltar molts grans espectacles al teatre Apollo. Va escoltar Miles Davis en directe el 1958 amb el seu sextet que incloïa John Coltrane, Cannonball Adderly, Bill Evans, Paul Chambers i Jimmy Cobb. Altres experiències memorables inclouen escoltar la batalla de bateria de Buddy Rich i Philly Joe Jones, els Jazz Messengers d'Art Blakey amb Lee Morgan, el Quartet de Dave Brubeck i el quartet de John Coltrane. Aquestes experiències el van enganxar a la música. El seu pare, que era un baixista aficionat, li va comprar una bateria i ell assajava cada dia després de l'escola.
El seu primer gran èxit en el negoci va arribar el 1964 quan es va unir al grup de Blue Mitchell a la gravació clàssica The Thing To Do per a Blue Note Records. Gravat a l'estudi de Rudy Van Gelder, amb la producció d'Alfred Lion, aquest disc s'ha convertit en un clàssic. Hi participen Blue Mitchell, trompeta, Junior Cook, tenor, Chick Corea, piano i Gene Taylor, baix.
L'Al es va convertir ràpidament en un músic professional de l'escena del jazz de Nova York.
El nostre programa d'avui rescata l'antic format del Camps de Cotó per oferir un espai Miscel·lani on ens retrobarem amb grans figures del Jazz de tots els temps que ja no estan entre nosaltres.Avui escoltarem enregistraments de:
Louis Armstrong-recorded at Chicago in November 16, 1941Yusef Lateef-recorded on Setember, 1961Barry Harris -Recorded at Current Sound in New York on June 2, 2000Grant Green-Recorded on June 12, 1964 at the Van Gelder Studio, Englewood Cliffs, New JerseyMark Murphy-Recorded December 18th, 1967 at Lindström Studios, CologneBenny Goodman-recorded at the Riverside Studios in New York in November, 1954Freddie Hubbard-recorded in January 19 and 20, 1981 Soundmasters Studio, Hollywood
Esperem que el gaudiu tant com jo al fer el programa.
Abraçades, Andreu
Al nostre programa d'avui encetarem la segona part sobre els millors enregistraments del segle XXI. La dècada que repassarem avui és la compresa entre el període 2011-2020.
2012 -"Number Five"-Tom Harrell
2013 -"Brooklyn Babylon"- Darcy James Argue
2014 - "Icons & Influences"- George Cables
2015 -"The Epic"- Kamasi Washington
2016 -"Harlem on My Mind"- Catherine Russell
2017 -"Far From Over" – Vijay Iyer Sextet
2018 -"Live in Europe" – Fred Hersch Trio
2019 -"Visions"- Melissa Aldana
2020 -"Swallow Tales" - John Scofield-Steve Swallow
Desitgem que sigui del vostre gust.
Andreu Fàbregas
En el nostre programa d’avui farem un repàs a les novetats de:
Jasper Blom Quartet + Metropole Orkest-Metropolarity-2025
Sunil López-Smoke Gets In Your Eyes-2025
Ben Sidran-Are We There Yet-Live at The Sunside-2025
Marc Miralta-Flamenco Vibes-2025
Sasha Berliner-Fantome-2025
Eric Scott Reed-Out Late-2025
Dins del nostre concert final i en directe, en aquesta ocasió estarà protagonitzat per el pianista i compositor George Colligan el qual va gaudir d'una llarga associació amb la llegenda de la bateria Jack DeJohnette, tocant a la pròpia banda de Jack durant sis anys. Jack li va tornar el favor amb l'aclamat llançament de George del 2013, The Endless Mysteries, amb Larry Grenadier completant el trio. Un any més tard, George i Jack van interpretar la música en directe al llegendari, però ara tancat, club Jazz Standard de Manhattan, aquesta vegada amb Linda May Han Oh al baix. Aquesta actuació exclusiva i única va entrar en llegenda, igualant i potser superant l'àlbum d'estudi en intensitat i emoció. Ara, les gravacions d'aquell concert es publiquen a Whirlwind Recordings aquest 2025 com a Live At The Jazz Standard. És una instantània convincent d'un moment de la vida de tres mestres músics, tots en diferents etapes del seu viatge amb la música, però tots units en perfecta harmonia per oferir un conjunt d'actuacions que enlluernen amb la seva força, empatia i convicció absoluta.
Enregistrat al Jazz Standard, el 30 d'abril de 2014 i es va llançar el 2 de maig de 2025.
Escolta'l a Spotify
França va ser important per a Miles tant en l'àmbit professional com personal, es va convertir ràpidament en el seu mercat en directe preferit. Va tocar a França més vegades que qualsevol altre país fora dels EUA i hi va gravar amb freqüència. La seva història al país es remunta a l'any 1949 –quan va presentar-se al Festival International De Jazz amb només 22 anys– i fins al juliol de 1991,en un concert a Niça només dos mesos abans de morir.
A principis dels anys 60, Miles va arribar a França després d'haver modificat el curs del jazz. El seu àlbum emblemàtic de 1959, Kind of Blue, va cambiar el hard bop per un estil modal que permetia espai per a un tipus d'improvisació més lliure: una crema lenta ennuvolada que evocava facilitat i tensió. Però en comparació amb la versió d'estudi de Kind of Blue, la música que sortia del Quintet d'Antibes i París tenia molt poc espai per a l'espai i el silenci. Els temes que s’inclouent alguns d'ells van ser dramàtics i d'altres estan plens de fraseig potent, afegint una nova perspectiva emblemàtica en tot el jazz a posteriori.
Miles va contractar oficialment la secció rítmica d'Herbie Hancock al piano, Ron Carter al baix i Tony Williams a la bateria a la primavera de 1963, i van entrar a l'estudi el maig d'aquell any amb George Coleman al saxo tenor per gravar la segona meitat de l'àlbum Seven Steps To Heaven. Dos mesos després van arribar a Europa, i Downbeat va considerar que les seves actuacions al Festival Mondial Du Jazz de 1963 eren..... "Excel·lents
Nosaltres avui escoltarem un tema de cada un dels concerts inclosos a Miles a França – Miles Davis Quintet 1963/64: The Bootleg Series, vol. 8 i que va ser produït per l'equip guanyador de diversos GRAMMY per Steve Berkowitz, Richard Seidel i Michael Cuscuna (marcant una de les últimes produccions de Cuscuna, que va morir a principis d'any) i masteritzat per l'enginyer de música de Sony, i també guanyador de diversos GRAMMY, Vic Anesini als Battery Studios de Nova York.
El 1951, Koenig va ser abordat per l'antic baixista de Stan Kenton Howard Rumsey, qui amb el seu soci de negocis, John Levine, dirigia un local de jazz de la costa oest, el Lighthouse. Tots dos van oferir a Koenig dur a terme el llançament del primer àlbum de Lighthouse All-Stars que havien gravat ells mateixos. Koenig ho va fer i va transformar Contemporary transformant-lo d'un vehicle clàssic a un segell de jazz modern, i es va transformar en propietari d'un segell de jazz a temps complet.
Els discos de Contemporary, especialment els gravats per l'enginyer Roy DuNann, han estat molt apreciats pels audiòfils. Koenig va ser meticulós a l'hora de captar l'essència que els músics intentaven expressar; aquest era el seu objectiu principal com a productor. Les primeres sessions de Contemporary es feien generalment a Capitol Records, però Koenig va portar els seus propis micròfons a aquestes sessions. Decidit a muntar el seu propi estudi, va atreure l'enginyer Roy DuNann lluny de Capitol l'any 1956. DuNann, que treballava a Capitol sota el llegendari John Palladino, ja s'havia fet un nom, dissenyant, entre d'altres, el gran èxit número u de Tennessee Ernie Ford "Sixteen Tons". DuNann va quedar impressionat amb l'atenció de Koenig als detalls, així com els seus micròfons. La dedicació de Koenig a l'àudio d'alta qualitat va ser especialment important per a DuNann, que en poc temps es va dedicar a convertir el magatzem de la part posterior de l'oficina de Melrose Place de Contemporary en un estudi de gravació de primer nivell. Koenig ja havia invertit en equipament de primera línia. L'equip incloïa diversos micròfons de condensador de tubs alemanys i austríacs, inclosos dos Neumann U-47, apreciats avui com els micròfons vocals preferits per moltes estrelles de gravació més importants, i un parell de AKG C-12, el Rolls Royce de micròfons. La combinació de les extraordinàries habilitats de DuNann, una gran sala d'enregistraments en directe de sostre alt, equips d'alta qualitat, un camí de senyal senzill, i músics de primer nivell van fer de Contemporary un líder en la captura de jazz amb una calidesa i immediatesa sense precedents. El seu so era emblemàtic del jazz de la costa oest de l'època, però Koenig, un novaiorquès, no es va comprometre només a gravar músics locals.
Lester Koenig era conegut pel seu respecte i amistat amb els músics, així com per les seves pràctiques comercials refrescants i honestes. Aquestes qualitats van fer del Contemporani una destinació preferida entre els artistes. Avui nosaltres repassarem una de les epoques inicials d’aquest segell compresa entre el període 1953-1955 moments en els quals la identitat inicial del segell va ser modelada per Lighthouse All-Stars de Howard Rumsey, un grup format principalment per antics alumnes de Kenton que van participar en les sessions de Contemporàry des del principi i que van incloure Shelly Manne, Art Pepper, Bob Cooper, Shorty Rogers, Conte Candoli, Bud Shank i molts altres.
Els artistes que van gravar Lester Koenig van respondre a la seva fe ferma en la seva creativitat, així com en la seva pròpia bona fe musical. En conseqüència, Contemporary es va convertir en un vehicle essencial per a ells, i tots els Hard bopers que vindrien després.
Set dècades després de la seva creació, el llegat del segell sembla més imponent que mai, ja que els àlbums —molts d'ells avui àmpliament anunciats com a clàssics— continuen inspirant els fans del jazz i serveixen com a influència i inspiració per als principals actors de l'escena contemporània.
Al nostre programa d’avui contarem amb les novetats de :
Out of/Into: -Motion I- Blue Note-2025
Luismi Segurado: -Bud In Green- The Changes-2024
Fernando Brox: - From Within – Fresh Sound New Talent-2024
Samara Joy: -Portrait- Verve-2024
Emmet Cohen: -Vibe Provider-Mack Avenue Records-2025
Tom Harrell: – Alternative Summer -Highnote Records-2024
The John La Barbera Big Band: -Grooveyard- Origin Records-2024
Concert Keith Jarret
El 1983, a proposta del cap de l'ECM, Manfred Eicher va demanar a Keith Jarret al baixista Gary Peacock i al bateria Jack DeJohnette , amb qui Jarret havia treballat en l'àlbum Tales of Another de Peacock de 1977, que enregistressin un àlbum d'estàndards de jazz, simplement titulat Standards, Vol. 1. Seguirien poc després dos àlbums més, Standards, Vol. 2 i Changes, tots dos gravats a la mateixa sessió. L'èxit d'aquests àlbums i la gira posterior del grup, que va arribar quan el post-bop acústic tradicional estava gaudint d'un augment a principis dels anys 80, va fer que aquest trio de nous estàndards es convertís en un dels principals i apreciats trios de jazz, i sens dubte un dels més perdurables. Jarret i el seu trio van continuar gravant i girant durant més de 25 anys. Tots tres van gravar nombrosos àlbums en directe i d'estudi que consistien principalment en material de repertori d’estàndards de jazz.
Avui escoltarem a Jarret amb aquest inoblidable trio amb una part del concert celebrat al Open Theater East el 25 de Juliol de1993.
