França va ser important per a Miles tant en l'àmbit professional com personal, es va convertir ràpidament en el seu mercat en directe preferit. Va tocar a França més vegades que qualsevol altre país fora dels EUA i hi va gravar amb freqüència. La seva història al país es remunta a l'any 1949 –quan va presentar-se al Festival International De Jazz amb només 22 anys– i fins al juliol de 1991,en un concert a Niça només dos mesos abans de morir.
A principis dels anys 60, Miles va arribar a França després d'haver modificat el curs del jazz. El seu àlbum emblemàtic de 1959, Kind of Blue, va cambiar el hard bop per un estil modal que permetia espai per a un tipus d'improvisació més lliure: una crema lenta ennuvolada que evocava facilitat i tensió. Però en comparació amb la versió d'estudi de Kind of Blue, la música que sortia del Quintet d'Antibes i París tenia molt poc espai per a l'espai i el silenci. Els temes que s’inclouent alguns d'ells van ser dramàtics i d'altres estan plens de fraseig potent, afegint una nova perspectiva emblemàtica en tot el jazz a posteriori.
Miles va contractar oficialment la secció rítmica d'Herbie Hancock al piano, Ron Carter al baix i Tony Williams a la bateria a la primavera de 1963, i van entrar a l'estudi el maig d'aquell any amb George Coleman al saxo tenor per gravar la segona meitat de l'àlbum Seven Steps To Heaven. Dos mesos després van arribar a Europa, i Downbeat va considerar que les seves actuacions al Festival Mondial Du Jazz de 1963 eren..... "Excel·lents
Nosaltres avui escoltarem un tema de cada un dels concerts inclosos a Miles a França – Miles Davis Quintet 1963/64: The Bootleg Series, vol. 8 i que va ser produït per l'equip guanyador de diversos GRAMMY per Steve Berkowitz, Richard Seidel i Michael Cuscuna (marcant una de les últimes produccions de Cuscuna, que va morir a principis d'any) i masteritzat per l'enginyer de música de Sony, i també guanyador de diversos GRAMMY, Vic Anesini als Battery Studios de Nova York.