Tommy Dorsey i Frank Sinatra representen l’època daurada de les orquestres de ball i la popularització de la música popular en convivència amb el jazz vocal.
La veu de Billie Holiday, íntima i colpidora, ens mostra la dimensió emocional més profunda del jazz.El seu diàleg musical amb Lester Young defineix una nova manera de frasejar, més lírica i personal.
Duke Ellington, amb el contrabaix revolucionari de Jimmy Blanton, eleva la big band a un nivell artístic sofisticat.
Glenn Miller simbolitza l’èxit massiu del swing en el context de la Segona Guerra Mundial.
Paral·lelament, a les Jam sessions nocturnes de Nova York, neix una revolució sonora.Charlie Parker i Dizzy Gillespie trenquen amb les formes del swing i donen pas al bebop.El bebop aposta per tempos ràpids, harmonies complexes i una nova llibertat creativa.Aquest canvi marca el pas del jazz de música de ball a música d’escolta i experimentació.
L’orquestra de Woody Herman actua com a pont entre el swing i els nous llenguatges moderns.Els seus músics joves incorporen idees del bebop dins el format de big band.En aquest període conviuen tradició i ruptura.
El jazz es diversifica i es torna més individualista, els solistes guanyen protagonisme creatiu i les orquestres continuen sent importants, però ja no monopolitzen l’escena.És una etapa de canvi estètic i generacional i també és un moment marcat pel context social i bèl·lic.
Entre 1940 i 1946, el jazz experimenta el canvi mes profund de la seva historia i posa les bases del que serà el jazz modern.