Amb Lluc Casares i Big Band Vol. 1, el focus canvia completament cap a l’escriptura orquestral. Aquí el jazz es converteix en arquitectura sonora: arranjaments complexos, influència del l’ellingtonisme clàssic fins a la modernitat contemporània de Thad Jones & Mel Lewis Big Band, i una aposta clara per la sonoritat de gran formació amb identitat pròpia catalana i europea.
Sonidos de Lauren Henderson introdueix una altra dimensió, més vocal i híbrida. És un disc que barreja jazz modern amb arrels afro-caribenyes i standards reinterpretats. La seva força està en la narrativa identitària i en la manera com la veu es converteix en instrument central dins d’un entorn molt sofisticat.
En canvi, Chicago To New York d’Eric Alexander representa el post-bop en estat pur. És un disc de continuïtat històrica, on el tenor sax es situa dins la tradició de Gene Ammons, Dexter Gordon o Sonny Rollins amb un quartet molt sòlid i un swing molt directe, gairebé sense artifici.
Rhythm Riot de Christian Pabst es mou cap al jazz europeu contemporani. És un trio piano, baix i bateria molt interactiu, amb una concepció rítmica gairebé “política”, on la música es planteja com a resposta al caos del món segons el llibret del lider inclos al cd. Aquí predomina l’espai, la interacció i una estètica propera a ECM.
Finalment, Curves of Life (Live in Paris) de Steve Coleman & Five Elements és probablement el més radical. És jazz M-Base en directe, basat en sistemes rítmics complexos, polirítmia funk i improvisació estructural. Coleman transforma el groove en una arquitectura matemàtica viva.
En conjunt, aquests discos mostren sis aproximacions diferents: tradició (Stryker), escriptura orquestral (Casares), fusió vocal (Henderson), post-bop contemporani (Alexander), jazz europeu introspectiu (Pabst) i experimentació rítmica avançada (Coleman).