Entre el maig de 1956 i l’abril de 1957, Sonny Rollins viu un dels
períodes més intensos i transcendents de la seva carrera.
Amb
només vint-i-cinc anys, ja és considerat un dels grans saxofonistes
tenors de la nova generació del jazz.
El 24 de maig de 1956
entra als estudis de Rudy Van Gelder, a Hackensack, per enregistrar
Tenor Madness.
L’acompanyen Red Garland, Paul
Chambers i Philly Joe Jones, i en una de les peces hi participa també
John Coltrane.El tema que dona títol al disc conté un dels
grans duels de tenors de la història del jazz modern.
Poques
setmanes després, el 22 de juny, Rollins grava Saxophone
Colossus, una obra fonamental del hard bop.
Tommy Flanagan,
Doug Watkins i Max Roach completen el quartet d’una sessió
extraordinària.
El disc conté peces que es convertiran en
referències del seu repertori, com St. Thomas, Moritat
i Blue 7.En St. Thomas, Rollins demostra el
seu extraordinari domini dels ritmes de calypso i de la improvisació
temàtica.Blue 7, per la seva banda, mostra una nova
manera de construir els solos a partir de petits motius
melòdics.
Però quatre dies després d’aquella sessió, el
jazz pateix una de les seves grans tragèdies.El 26 de juny,
Clifford Brown i Richie Powell moren en un accident de carretera
mentre es dirigien a una actuació.Rollins, que formava part
del quintet de Brown i Max Roach, no viatjava en aquell automòbil.La
mort de Brown transforma profundament la situació musical de Rollins
i de Max Roach.Durant els mesos següents, Rollins continua
treballant amb Roach, però progressivament assumeix una major
autonomia com a líder.Rollins es troba així en plena expansió
artística i treballa simultàniament amb músics i segells
discogràfics diferents.
El març de 1957 viatja a Los Angeles
per enregistrar Way Out West amb Ray Brown i Shelly
Manne.És una sessió especialment innovadora perquè Rollins
prescindeix del piano i deixa el protagonisme harmònic en mans del
saxo, el contrabaix i la bateria.El resultat anticipa una de
les característiques més personals de la seva carrera: la llibertat
d'improvisar sense un instrument harmònic.L’abril de 1957
torna a Hackensack per enregistrar Sonny Rollins, Vol. 2,
amb J. J. Johnson, Horace Silver, Paul Chambers i Art Blakey, i amb
Thelonious Monk en dues peces.
Així acaba aquest període de
gairebé un any: Rollins ha passat de ser una peça essencial del
quintet de Brown i Roach a convertir-se en una de les veus més
originals, poderoses i independents del jazz modern.