Avui el nostre espai es presenta de nou amb un programa de caire miscel·lani, com fem cada any, tot recordant efemèrides de diferents èpoques. Després d’escoltar diversos blocs musicals, i seguint la línia habitual d’aquest tipus d’emissions, no es mencionaran ni els títols de les peces ni els seus autors, amb la voluntat de donar més dinamisme i despertar l’interès de nous oients.
El
disc Sweet, Sweet Spirit de Ron Carter que destaca per la
seva elegància i profunditat, i on comparteix lideratge
amb el gran director de Coral Gospel Dr.Dicky Dillard amb un treball
càlid i espiritual que reflecteix una maduresa artística i un coneixement profund de les arrels tradicionals.Waiting de
Marçal Perramon ofereix una proposta íntima i reflexiva, amb una
sensibilitat moderna dins l’escena jazzística catalana. A Without
Further Ado Vol. 1, Christian McBride desplega tota la seva
energia i virtuosisme, combinant tradició i frescor contemporània
acompanyat esplèndidament d’un gran grup de cantants. Playtime
de Martí Mitjavila transmet una actitud lúdica i creativa, amb
arranjaments que juguen amb ritmes i textures. Per la seva banda,
Twio Vol. 2 de Walter Smith III explora formats reduïts amb
una gran llibertat expressiva i complicitat entre músics.
Finalment,
Spirit of the Moment: Live at the Village Vanguard del
Joshua Redman Quartet serà la part final del programa amb el nostre
concert en directe habitual on es captura la intensitat del directe
amb una improvisació vibrant i plena d’energia de Redman i el seu
Quartet.
Barcelona Meeting és un enregistrament documental de 1989 que va quedar inèdit i que recull una sessió de jazz a Barcelona amb dos saxofonistes nord-americans de primera línia, Charlie Mariano (saxo alt) i Sal Nistico (saxo tenor), acompanyats per un ritme sòlid i creatiu. El repertori alterna interpretacions de temes de jazz clàssic i originals, mostrant el contrast entre les veus líriques i la potència expressiva dels dos líders.
Tom Ollendorff – Where In The World (2025) és el tercer àlbum del guitarrista britànic, gravat amb Aaron Parks (piano), Conor Chaplin (baix) i James Maddren (bateria). Es caracteritza per composicions pròpies centrades en la melodia, amb una sensibilitat que barreja jazz contemporani, bebop i atmosfera impressionista. Les cançons són líriques i evocadores, mostrant maduresa compositiva i una sintonia refinada entre els membres del quartet.
Ànima d’Irene Reig (2025) és un treball del seu Irene Reig Quartet que fusiona el jazz amb elements de música clàssica i tradicions melòdiques. El disc conté la primera suite de l’artista i explora un viatge emocional i introspectiu, utilitzant harmonies contrapuntístiques i improvisacions dinàmiques per reflectir estadis com la lluita, tristesa i curació.
The Second Time Around (Dutch Jazz Heritage Series) fa referència a un enregistrament emblemàtic del repertori del gran Oliver Nelson. Destacada per la seva rica orquestració de big band i el seu paper dins del jazz mainstream de grans conjunts. (La sèrie Dutch Jazz Heritage reeditava títols històrics dins del patrimoni jazzístic).
Love Lasts Forever – David Hazeltine és un àlbum del pianista americà David Hazeltine, conegut per la seva profunda aposta pel hard bop i el post-bop. El disc destaca per les composicions originals i l’estil líric i elegant al piano, amb solos que combinen tradició i modernitat, fent-lo un punt de referència per als amants de la tradició pianística del jazz.
Avec Amour (Live in Paris 1969) – Thad Jones / Mel Lewis Orchestra és un àlbum en directe gravat a París el 1969 per la big band liderada pel trompetista Thad Jones i el bateria Mel Lewis. Aquest enregistrament captura l’energia d’una de les millors bandes de big band del jazz modern, combinant arranjaments sofisticats, solos virtuosos i una sinergia potent entre els vents i la secció rítmica en un context de concert europeu.
El segell Criss Cross Jazz (fundat el 1980 als Països Baixos per Gerry Teekens) ha tingut un paper estructural en la consolidació de nous talents del jazz modern, especialment dins l’òrbita hard-bop i post-bop novaiorquesa.
En primer lloc, ha funcionat com a plataforma de debut com a líders per a músics joves però ja actius a l’escena de Nova York. En un moment (anys 80 i 90) en què les grans multinacionals reduïen el catàleg de jazz acústic, Criss Cross va oferir pressupost, estudi i distribució internacional a instrumentistes emergents que difícilment haurien enregistrat com a líders tan aviat.
En segon lloc, el segell va apostar per una estètica coherent: so directe, repertori amb estàndards i originals, i formacions petites (quartets, quintets, sextets). Això va permetre presentar els músics en un context “canònic”, on quedaven exposades les seves capacitats d’improvisació, composició i lideratge sense artificis de producció.
Un altre element clau és la xarxa de músics residents. Criss Cross va crear una mena d’ecosistema: els mateixos intèrprets participaven als discos dels altres. Aquest model va afavorir la visibilitat creuada i va consolidar una generació sencera de jazzmen vinculats a l’escena novaiorquesa.
També ha estat rellevant la seva continuïtat editorial. No només presentava un debut, sinó que sovint permetia al músic desenvolupar una discografia sostinguda dins el segell, cosa que facilitava una evolució artística documentada.
Des del punt de vista històric, Criss Cross ha representat una alternativa europea amb mirada americana: producció holandesa, però enfocada gairebé exclusivament al jazz dels Estats Units. Aquesta singularitat li ha atorgat una identitat molt clara dins el mercat especialitzat.
En síntesi, el segell ha estat un laboratori de consolidació del post-bop contemporani, una porta d’entrada al lideratge discogràfic i un arxiu fonamental per entendre el desenvolupament de diversos músics que avui són figures consolidades del jazz modern.
Avui el Camps de Cotó ens porta el debut d’alguns grans músics els quals van iniciar la seva carrera discogràfica debutant per aquest segell.
Pat Martino, virtuós guitarrista, destaca per la seva improvisació profunda i tècnica impecable en els enregistraments en viu.Els àlbums de Martino reflecteixen la seva capacitat d’unir blues i rigor modal amb energia espontània.
Ted Rosenthal, pianista amb una visió jazzística clàssica i intel·ligent, combina la tradició amb innovació en escenaris en directe.Rosenthal aporta un desenvolupament harmònic sofisticat i interacció fluida amb el gran Bob Brokmeyer al trombó de vàlvules.
Diana Krall, contrabaixista i vocalista, va captivar el públic amb concerts íntims i directes a grans sales.Les seves gravacions en viu del jazz vocal aporten atmosfera i seducció en cada interpretació.
Brad Mehldau, pianista pioner, va redefinir el trio de jazz modern en concerts amb lírica i exploracions harmòniques profundes. Mehldau aporta també influències contemporànies i música clàssica en improvisacions llargues.
Frank Morgan, saxofonista, va gravar en directe amb un lirisme emotiu, reminiscent del bebop clàssic. Morgan transmet essències del jazz històric sobre l’escenari.
Don Friedman, pianista líric i subtil, explora textures sonores refinades en enregistraments en viu. La seva música destaca per la conversa rica entre melodia i ritme.
Dave Douglas, trompetista innovador, fusiona jazz i música contemporània en directes vibrantíssims. Douglas desafia convencions rítmiques i tímbrica en cada concert.
Kenny Burrell, llegendari guitarrista, ofereix una sonoritat bluesy i elegant en directes memorables.Burrell representa la continuïtat de la tradició del jazz amb classe i profunditat.
Johnny Griffin, sax tenor dinàmic, connecta amb el públic amb virtuositat i impuls rítmic en viu. El gran Little Giant es tot una mostra de personalitat, força i creativitat.
Chano Domínguez incorpora cadències i ritmes flamencs i llatins al jazz en directe, aportant una frescor rítmica única.
La intenció del programa ha estat incorporar músics joves i veterans per oferir una mostra fidel i equilibrada de la dècada 2000–2009. Aquesta selecció permet captar l’evolució estilística i la continuïtat del jazz en directe durant aquests deu anys.
En el cas de Parker, el repte és eminentment tècnic i harmònic: tempos vertiginosos, substitucions constants, línies bebop que exigeixen precisió mil·limètrica i domini absolut del fraseig.
Amb Monk, la dificultat és conceptual: comprendre la seva lògica angular, els silencis estructurals, les tensions intervàl·liques i una articulació que defuig la simetria convencional.
Coltrane planteja un desafiament d’intensitat i arquitectura: progressions complexes com les “Coltrane changes”, desenvolupaments modals extensos i una exigència espiritual que transcendeix la mera execució instrumental.
Ellington, en canvi, obliga a entendre l’orquestració i el color tímbric; fins i tot en formats reduïts, la seva música demana sentit narratiu i sofisticació dinàmica.
Amb Miles Davis, el repte és la síntesi: tocar menys per dir més, gestionar l’espai, interactuar amb el silenci i comprendre el context estilístic —del cool al modal o al jazz elèctric.
Assumir aquest repertori implica també una responsabilitat històrica. Són obres que han definit el cànon del jazz modern. Interpretar-les sense caure en la imitació requereix maduresa artística: respectar el llenguatge original però aportar una veu pròpia.
En definitiva, abordar aquests compositors és enfrontar-se a la tradició viva del jazz. És un exercici d’excel·lència tècnica, comprensió profunda i identitat personal.
Avui escoltarem a altres grans músics interpretar els temes d'aquests cinc gegants intentant que totes elles tinguin una singularitat notable, una perceptible originalitat i una alta qualitat musical jazzistica.
Espero no haver errat i que sigui del vostre gust.
Tommy Dorsey i Frank Sinatra representen l’època daurada de les orquestres de ball i la popularització de la música popular en convivència amb el jazz vocal.
La veu de Billie Holiday, íntima i colpidora, ens mostra la dimensió emocional més profunda del jazz.El seu diàleg musical amb Lester Young defineix una nova manera de frasejar, més lírica i personal.
Duke Ellington, amb el contrabaix revolucionari de Jimmy Blanton, eleva la big band a un nivell artístic sofisticat.
Glenn Miller simbolitza l’èxit massiu del swing en el context de la Segona Guerra Mundial.
Paral·lelament, a les Jam sessions nocturnes de Nova York, neix una revolució sonora.Charlie Parker i Dizzy Gillespie trenquen amb les formes del swing i donen pas al bebop.El bebop aposta per tempos ràpids, harmonies complexes i una nova llibertat creativa.Aquest canvi marca el pas del jazz de música de ball a música d’escolta i experimentació.
L’orquestra de Woody Herman actua com a pont entre el swing i els nous llenguatges moderns.Els seus músics joves incorporen idees del bebop dins el format de big band.En aquest període conviuen tradició i ruptura.
El jazz es diversifica i es torna més individualista, els solistes guanyen protagonisme creatiu i les orquestres continuen sent importants, però ja no monopolitzen l’escena.És una etapa de canvi estètic i generacional i també és un moment marcat pel context social i bèl·lic.
Entre 1940 i 1946, el jazz experimenta el canvi mes profund de la seva historia i posa les bases del que serà el jazz modern.
Àlbum contemporani on la trombonista i compositora catalana Alba Pujals fusiona elements de tradició i modernitat, integrant influències de jazz, bolero i aires brasilers. Gravat entre Barcelona i Nova York, presenta composicions originals i versions reinterpretades amb col·laboracions vocals i instrumentals, reflectint una recerca personal cap a una veu artística pròpia i lliure.
On a Modern Genius, Vol.1 – Xhosa
Cole
Treball del saxofonista britànic Xhosa Cole, gravat en directe i centrat en composicions del llegendari Thelonious Monk. El títol és un homenatge al clàssic de Monk (“Genius of Modern Music”). Cole i el seu quartet interpreten les peces amb energia i respecte, combinant tradició i improvisació, amb la participació de tap dancer i veu en alguns temes. El saxofonista te una originalitat i sofisticació mes que notable.
West Side Songs – Francesc
Capella trio & Laura Simó
Aquest repertori és principalment arranjaments de cançons clàssiques de West Side Story i altres musicals de Leonard Bernstein & Stephen Sondheim, interpretats en estil jazzistic juntament amb la Laura Simó i el Francesc Capella Trio. Cal destacar la compenetració del trio i la veterania en la interpretació de Laura Simó que plegats ens oferixen un treball dins d’una esfera molt nord-americana i carregada d’autenticitat.
Rhythm, Melody and Harmony – Cyrus Chestnut
Nou àlbum del pianista de jazz americà Cyrus Chestnut amb un quartet de piano, saxo, contrabaix i bateria. El treball combina composicions originals i versions d’estàndards i explora un jazz acústic sofisticat, amb un equilibri entre swing, gospel i modernitat. La música destaca per la claredat, la cohesió de l’ensemble i d'improvisació fluida.
By All Means – Aaron Parks
L’àlbum més recent del pianista i compositor Aaron Parks, publicat per Blue Note Records. Ampliant el seu trio habitual amb tenor sax, el treball presenta composicions originals amb una harmonia rica i profunditat emocional, nodrit de tradició jazzística però amb un llenguatge personal. El repertori combina melodies accessibles amb exploracions harmòniques que ens conviden a múltiples escoltes.
ARBORESQUE-Artemis
Treball del grup de jazz femení Artemis (Blue Note), que alterna composicions originals de cada membre amb arranjaments de clàssics de jazz i pop. El so del quintet es caracteritza per una cohesió sòlida, una paleta tímbrica rica i una exploració inspirada en elements naturals i emotius, mostrant la maduresa artística del col·lectiu.
CONCERT Oscar Peterson trio
Registre en directe de
l’icònic trio d’Oscar
Peterson amb Ray Brown i Ed
Thigpen, gravat el 1961 a Colònia Alemanya però publicat
oficialment més tard. Aquest àlbum captura la potència swing i
l’ofici jazzístic de Peterson en un concert europeu, amb repertori
de bop i swing que demostra perquè el trio és considerat una de les formacions més influents de la seva època.
Apareix a mitjans dels 80 com a reacció contra la fusió i el jazz comercial dels 70. Defensa el bebop, el hard bop i el jazz acústic.Per descomptat, el gran públic de Jazz gairebé no prestava atenció al jazz d'aquell moment presentat sota la forma de música pop sofisticada de la mà d'un George Benson o d'un Grover Washington Jr. Aquests eren els músics de "jazz" que venien àlbums en quantitat, tot i que a finals de la dècada també havien estat eclipsats pels fragments més atenuats, semblants a la música infumable de personatges com Kenny G. Les coses van passar del pop al pap, deixant poc espai a les ones de ràdio per a qualsevol persona amb un sentit de l'expressió creativa més inflexible.
Va ser una nova generació de músics de jazz d'uns vint anys, però va ser la que realment va assenyalar la imminent re-immersió de nou en els descobriments del bop al modal del 1945-65. Van caminar pel camí i van donar esperança als tradicionalistes (que es van sentir abandonats quan Coltrane ens va deixar i Davis va canviar de música als setanta) i van frustrar aquells de nosaltres que els exigíem als dos gegants la següent novetat. Aquests joves músics encara estaven trobant les seves veus, i hom sospita que Wynton Marsalis, Branford Marsalis, Terence Blanchard i molts altres no escollirien ara ser recordats per la seva producció dels anys 80, però es indiscutible que Black Codes (From the Underground) de Marsalis o Deep in the Shed de Marcus Roberts proporcionen exemples excel·lents de joves músics que s'enfronten a diferents aspectes de la tradició.
Potser és aquest costat polifacètic dels anys 80 el que dificulta els judicis sumaris. En lloc d'un únic fil conductor, la música es va convertir en un teixit complex de cares antigues i noves. La detecció de tendències minimitza les glòries de les actuacions individuals, moltes de les quals van ser magnífiques. Avui coneixerem alguns d’aquells joves lleons i recordarem alguns que tot i aparèixer en escena abans del 80’ van marcar també el rumb d’aquesta dècada tan diversa musicalment.
Escolta’l a Spotify
Big Band vol. 1 – Lluc Casares és un projecte que presenta una col·laboració de jazz/grup de big band, amb Lluc Casares i composicions instrumentals que s’endinsen en estils diversos amb molts bons arranjaments de gran formació.
A Breath of Fresh Air – Sean Mason és un àlbum a quintet on el pianista recull peces originals de jazz contemporani i explora textures acústiques i harmòniques.
Oh Snap – Cécile McLorin Salvant és un disc del 2025 de la vocalista reconeguda internacionalment, amb 13 temes que combinen veu, lirisme i improvisació.
Figure In Blue – Charles Lloyd és un àlbum del llegendari saxofonista amb 14 temes que mesclen composicions originals i reinterpretacions de clàssics.
Something Sweet! – Bartha - Arnedo Quartet és un projecte de jazz contemporani del quartet que combina composicions originals amb un estil influenciat pel swing i el jazz modern.
Steep Steps – Carl Winther Aquest treball de Winther inclou cinc composicions que es mouen entre estàndards i interpretacions personals del repertori jazzístic.
Roy Hargrove: Live at KNKX – EP és un llançament post-hum que recopila quatre temes gravats en directe a l’estudi de la ràdio pública KNKX a Seattle (sessions de 2009 i 2017) però que no s’havien publicat abans en altres discos. Aquestes gravacions mostren el trompetista Roy Hargrove interpretant originals seus amb el seu quintet, capturant la seva improvisació, profunditat emocional i espontaneïtat pròpies de les actuacions en viu.