Benny Golson 4 Agost 22:00 Jamboree. Per Andreu Fàbregas



Benny Golson 4 Agost 22:00 Jamboree

Andreu Fàbregas.


El passat Divendres dia 3 i dissabte 4 d'agost, l'escenari del Jamboree es vestia de gala durant dues actuacions i s'il·luminava amb la sapiència llegendària d'una de les ultimes grans figures del Jazz , el gran saxofonista Benny Golson.
Sí jazz womens i jazzman's, sí , el mateix que va compartir les seves primeres aventures musicals amb Coltrane, Garland i Philly Joe Jones a l'orquestra d'un cantant de Rythm and Blues i que el inoblidable Tad Dameron el va integrar a la seva formació al 1953.
Sí jazz womens i jazzman's, si , el music que va tocar al costat dels mítics Clifford Brown i Johny Hodges i que no es va escapar de les garres i la "reclutacio" del gran Dizzy al 1956 i al qual li va mostrar fidelitat fins la dissolució de la seva big band allà pel 1968.
Sí jazz womens i jazzman's, si, l'home que es va convertir en director musical de Art Blakey al 1958 i que va compartir formació amb Lee Morgan enregistrant plegats aquell memorable Moanin de Blue Note, i el mateix que tan sols un any després lideraria al costat de Art Farmer una de les formacions que han marcat càtedra dins d'aquesta historia, el mític Jazztet.
Ayyy deu meu, quanta historia i quin tros d'artista d'amunt l'escenari. Compositor majúscul i propietari de joies com Whisper Not, I Remember Clifford, Bluers March, Stablemates, Killer Joe o Along Came Betty.......ufffff, quina ploma per deu.
Tot i que aquesta virtut compositiva li va restar per molts el reconeixement que com a instrumentista atresorava , sota el meu parer i el de molts d'altres, crec que Golson mereix estar entre els grans del tenor de tots els temps.
Mestre del so obert, d'ampli vibrat, elegant, majestuós i expert amb les balades, disposa d'un frasegi ondulant i evocador. Rei d'una lírica exempta de pirotècnies banals i rigorós amb el tempo, sempre s'ha mostrat enèrgic quant el swing o precisa. Boper i clàssic, fa conviure perfectament la tradició i la modernitat, i si es menester es mostra econòmic i concís estant la seva sonoritat tot un exemple de contemporaneïtat permanent.
Ben cert es que als seus 82 anys algunes d'aquestes coses van estar economitzades amb mesura tan pel mateix Golson com pel trio que el va acompanyar en aquest concert. La formació  la configuraven  el gran pianista (i vell conegut del Camps de Cotó) Joan Monne, el contra-baixista Ignasi Gonzàlez, i el bateria Joan Terol els quals van estar impecables i segurs en tot moment i on va destacar el jove bateria Joan Terol mostrant una rica i expressiva polivalència rítmica i un notable coneixement de la tradició moderna.
Golson va iniciar el seu concert amb el clàssic del jazztet Killer Joe i el va cloure amb una swingejant versió del Sweet Georgia Brown. Durant tot el concert mai mes ben encertada aquella frase en castellà de.. “quien tuvo retuvo”. Musicalment , va controlar a la formació i va conservar el seu so excel·lent i rodo economitzant com deia abans els solos i deixant fluir els seus acompanyants de manera generosa i magistral, sonant tot compacte i majestuós. Artísticament es va mostrar com un professional d'altisim nivell amb la seva simpatia característica i ens va oferir entre tema i tema tot tipus d'explicacions, uns diàlegs meravellosos que a mi personalment (i tot amb les meves dificultats per entendre be l'anglès) em va posar “la pell de gallina” , sobretot l'anècdota entre Miles Davis i Philly Joe en la incorporació de Coltrane al mític primer quintet dels 50” de Miles.
Una nit màgica al nostre estimat Jamboree que nomes va tenir la taca negra d'un imbecil del public que va recriminar a Golson mes música i menys paraules, cosa que amb gran elegància (al igual que el seu so intransferible de saxo tenor) va respondre Golson recolzat pels aplaudiments de tots els assistents.

Thank You Mr. Golson

Andreu Fàbregas i Borràs
Camps de Cotó

Aquesta Setmana al Camps....