Benny Golson 4 Agost 22:00 Jamboree
Andreu Fàbregas.
El passat
Divendres dia 3 i dissabte 4 d'agost, l'escenari del Jamboree es
vestia de gala durant dues actuacions i s'il·luminava amb la
sapiència llegendària d'una de les ultimes grans figures del Jazz ,
el gran saxofonista Benny Golson.
Sí jazz
womens i jazzman's, sí , el mateix que va compartir les seves
primeres aventures musicals amb Coltrane, Garland i Philly Joe Jones
a l'orquestra d'un cantant de Rythm and Blues i que el inoblidable
Tad Dameron el va integrar a la seva formació al 1953.
Sí jazz
womens i jazzman's, si , el music que va tocar al costat dels mítics
Clifford Brown i Johny Hodges i que no es va escapar de les garres i
la "reclutacio" del gran Dizzy al 1956 i al qual li va
mostrar fidelitat fins la dissolució de la seva big band allà pel
1968.
Sí jazz
womens i jazzman's, si, l'home que es va convertir en director
musical de Art Blakey al 1958 i que va compartir formació amb Lee
Morgan enregistrant plegats aquell memorable Moanin de
Blue Note, i el mateix que tan sols un any després lideraria al
costat de Art Farmer una de les formacions que han marcat càtedra
dins d'aquesta historia, el mític Jazztet.
Ayyy deu meu, quanta historia i quin tros d'artista d'amunt
l'escenari. Compositor majúscul i propietari de joies com Whisper
Not, I Remember Clifford, Bluers March, Stablemates, Killer Joe o
Along Came Betty.......ufffff, quina ploma per deu.
Tot i que aquesta virtut compositiva li va restar per molts el
reconeixement que com a instrumentista atresorava , sota
el meu parer i el de molts d'altres, crec que
Golson mereix estar entre els grans del tenor de tots els temps.
Mestre del so obert, d'ampli vibrat, elegant, majestuós i expert amb
les balades, disposa d'un frasegi ondulant i evocador. Rei d'una lírica
exempta de pirotècnies banals i rigorós amb el tempo, sempre s'ha
mostrat enèrgic quant el swing o precisa. Boper i clàssic, fa conviure perfectament la tradició i la modernitat, i si es
menester es mostra econòmic i concís estant la seva sonoritat tot un
exemple de contemporaneïtat permanent.
Ben
cert es que als seus 82 anys algunes d'aquestes coses van estar
economitzades amb mesura tan pel mateix Golson com pel trio que el va
acompanyar en aquest concert. La formació la configuraven el gran pianista (i vell conegut del Camps de
Cotó) Joan Monne, el contra-baixista Ignasi Gonzàlez, i el bateria
Joan Terol els quals van estar impecables i segurs en tot moment i on
va destacar el jove bateria Joan Terol mostrant una rica i
expressiva polivalència rítmica i un notable coneixement de la
tradició moderna.
Golson
va iniciar el seu concert amb el clàssic del jazztet Killer
Joe i
el va cloure amb una swingejant versió del Sweet
Georgia Brown.
Durant tot el concert mai mes ben encertada aquella frase en castellà
de.. “quien tuvo retuvo”. Musicalment , va controlar a la
formació i va conservar el seu so excel·lent i rodo economitzant
com deia abans els solos i deixant fluir els seus acompanyants de manera
generosa i magistral, sonant tot compacte i majestuós. Artísticament
es va mostrar com un professional d'altisim nivell amb la seva
simpatia característica i ens va oferir entre tema i tema tot tipus
d'explicacions, uns diàlegs meravellosos que a mi personalment (i
tot amb les meves dificultats per entendre be l'anglès) em va posar
“la pell de gallina” , sobretot l'anècdota entre Miles Davis i
Philly Joe en la incorporació de Coltrane al mític primer quintet
dels 50” de Miles.
Una
nit màgica al nostre estimat Jamboree que nomes va tenir la taca
negra d'un imbecil del public que va recriminar a Golson mes música
i menys paraules, cosa que amb gran elegància (al igual que el seu
so intransferible de saxo tenor) va respondre Golson recolzat pels
aplaudiments de tots els assistents.
Thank
You Mr. Golson
Andreu
Fàbregas i Borràs
Camps
de Cotó