El refinament harmònic i la sensibilitat poètica al servei del jazz.
Billy Strayhorn, nascut William Thomas Strayhorn el 29 de novembre de 1915 a Dayton, Ohio, va ser un dels compositors, pianistes i arranjadors més personals i sofisticats de la història del jazz.
Va créixer a Pittsburgh, Pennsilvània, on des de ben petit va mostrar una extraordinària vocació musical. Va rebre una sòlida formació clàssica i va estudiar piano, harmonia i composició, fet que va marcar profundament la seva futura personalitat musical.
Durant la seva adolescència va començar a combinar els coneixements de la música europea amb el llenguatge del jazz. Entre 1933 i 1936 va treballar en una de les seves primeres grans composicions, Lush Life, una obra excepcional per la seva complexitat harmònica, la seva melodia cromàtica i el seu caràcter introspectiu, que anticipava bona part de la seva estètica compositiva.
El desembre de 1938 va conèixer Duke Ellington a Pittsburgh. Impressionat pel seu talent, Ellington el va incorporar al seu entorn professional el gener de 1939, iniciant una col·laboració que duraria gairebé tres dècades.
La seva manera de compondre es distingia per una extraordinària sofisticació harmònica, l'ús freqüent del cromatisme, les modulacions inesperades i una gran llibertat tonal. La seva formació clàssica, especialment el coneixement de l'impressionisme francès, es reflectia en unes harmonies sovint ambigües, amb acords de gran riquesa tímbrica i progressions allunyades dels esquemes convencionals del jazz.
Les seves melodies tenien una qualitat molt particular: eren elegants, sinuoses, de gran continuïtat narrativa i sovint amb un cert component melancòlic. Sabia construir temes que, malgrat la seva sofisticació, conservaven una gran naturalitat expressiva. Aquesta combinació es manifesta especialment en obres com Chelsea Bridge, amb la seva atmosfera impressionista, Passion Flower, de sensualitat harmònica extraordinària, i A Flower Is a Lovesome Thing, una de les seves creacions més delicades.
El 1939 va compondre Take the 'A' Train, que es convertiria el 1941 en el tema emblemàtic de l'orquestra d'Ellington. En aquesta composició va demostrar també la seva capacitat per escriure swing, amb una estructura precisa, una melodia immediata i una energia rítmica contagiosa. Altres obres destacades són Day Dream, Rain Check, Johnny Come Lately i Something to Live For.
La seva aportació a l'orquestra d'Ellington va anar molt més enllà de la composició de temes originals. Va ser un arranjador fonamental, capaç d'entendre les particularitats tímbrico-expressives de cada músic i d'ampliar les possibilitats harmòniques i orquestrals de la formació. La seva complicitat artística amb Ellington va donar lloc a una de les col·laboracions més importants de la història del jazz.
Entre els seus treballs més significatius també hi ha Such Sweet Thunder (1957), inspirada en Shakespeare, i la seva participació en diverses suites orquestrals. Malgrat la seva discreció i el fet que sovint la seva autoria quedés eclipsada pel prestigi d'Ellington, Strayhorn va desenvolupar una veu musical pròpia i perfectament identificable.
El 1967, greument malalt de càncer d'esòfag, va escriure Blood Count, una composició d'una intensitat emocional extraordinària, amb una atmosfera ombrívola i una melodia profundament expressiva.
Va morir a Nova York el 31 de maig de 1967, als 51 anys. Duke Ellington li va retre homenatge amb l'àlbum And His Mother Called Him Bill, enregistrat aquell mateix any i dedicat íntegrament a les seves composicions.
Billy Strayhorn va deixar un llegat musical excepcional: el d'un compositor que va saber unir la sofisticació de la música clàssica, la llibertat harmònica de l'impressionisme i la riquesa expressiva del jazz. La seva música continua sent un exemple de refinament, sensibilitat i profunditat poètica.