1964-1968
Quant
apareix el primer àlbum d'estudi d'aquest gran quintet de Miles
Davis, ESP (1965), aquesta formació al complert portava tan sols des
de el 25 de setembre del 1964 actuant en directe. Aquestes actuacions
van estar a Berlín, los Angeles, Paris, Copenhague i de nou a
Alemanya al Sindelfingen el 8 d'Octubre del 1964 on va cloure aquella
gira de tan sols 13 dies de durada. Es evident que tot i que l'ultim
d'incorporar-se va estar Shorter, la resta del grup portava junta des
de Maig del 1963 i això va estar clau en el posterior
desenvolupament d'aquest quintet històric, on la entrada de Shorter
per George Coleman va estar l'ingredient final d'una maquina de fer
jazz contemporani absolutament perfecte.
Aquell
magistral quintet format per Davis (t), Wayne Shorter (st),Herbie
Hancock (p),Ron Carter (b) i Tony Williams (dr), seria per sempre mes
l'última de les grans bandes acústiques de Miles, i per extensió,
l'ultima mes gran formació en quintet de la historia del jazz fins a
dia d'avui.
A
diferència dels seus àlbums d'estudi, la participació en viu del
quintet en els enregistraments en directe, i tot el que escoltarem
en la nostra segona hora i que forma part del meravellós Bootleg
d'aquest quintet a Europa el 1967 , per mi al menys, son un pas
encara mes enllà en l'evolució de jazz i tot un referent de la
musica del nostre temps.
El grup
toca temes del repertori de Miles del seu període anterior i
composicions dels nous vinguts a l'univers Davis.
Footprints-Masqualero (Shorter), Riot (Hancock) i el
tema Agitation del propi Miles. Tots aquest talls i la resta
son moments on l'art jazzistic brilla a uns nivells realment
inabastables, i que capten la atenció tant del bon aficionat com la
del music mes exigent de manera absoluta. Tan val quins son els
motius els quals la plana major de la critica de tot el mon adora
aquest enregistraments de Miles entre el 64 al 68,i de ben segur
deu ser per motius ben diferents. Els uns, (crítics i aficionats), per la meravellosa música que escoltaven incomparable amb la
resta i d'altra banda els musics observaven atonits la tècnica que mostraven aquestes quatre bestioles al llarg d'aquest període i de la qual
no en podien escapar-se del seu atractiu i del repte que això suposava, tant per a ells mateixos, com pels coetanis del propi Miles Davis.
És
raonable assenyalar, però, que si bé alguns dels títols segueixen
sent el mateixos que tocava el quintet dels 50, la velocitat i la
exposició dins d'un marc absolutament innovador en quant a les
normes no té comparació, i per tant, tant la pròpia filosofia de
Miles, i tots els temes, pateixen una resurrecció innovadora en la
forma i l'exposició, rascant superficialment les formes mes “free”
però sense incloure-les com a part fonamental.
El
respecte i l'ortodòxia que ell mateix havia conservat fins aquell
moment s'eixamplava amb la mesura i coneixements d'un gegant del jazz
com Miles, i començava a obrir-se un camí de modernitat musical
incomparable, on la llibertat i el classicisme convivien amb una
plasticitat i una harmonia com mai fins a les hores havia succeït en
tota l'historia del jazz.
Smiles
(1966), Sorcerer (1967), Nefertiti (1967), Miles in the Sky (1968), i
Filles de Kilimanjaro (1968),son les mostres d'un enfocament on la
improvisació d'aquesta formació va arribar a ser la mostra
inexorable de la elasticitat musical, de la alteració del tempo en
la totalitat del grup, una marca de la casa fins a les hores mai
repetida. La màgia d'aquell quintet radicava amb la convivència del
elements nous amb el tradicionals i per tant el creixement del seu
art es presentava majestuós i absolutament innovador.
A traves
d'aquesta immersió carregada d'impressionisme musical el propi jazz
va créixer i van conviure la progressió d'acords tradicional amb el Jazz modal i començava un període anomenat Post-Bop amb aquest nou alliberament, un
fet inaudit fins a les hores i on Miles Davis per tercera ocasió
(però no última al llarg de l'historia) va estar l'amfitrió d'un
moviment que encara es referent avui en dia, i que nomes te un
problema, i es que tan sols ell i el seu grup van poder realitzar.
Incomparables.
Andreu
Fàbregas i Borràs