Contacte Andreu Fàbregas-Tel:657535071 Mail: andreujazz@gmail.com

Camps d'estiu prog. 5-(jazz sense paraules)-CONTINGUT

El gegant d'aquesta selecció es el gran Sonny Rollins, el qual obre el nostre programa amb el seu antològic, Saxophone Colossus. Seguim amb Terence Blanchard i el seu àlbum Flow i un memorable àlbum del 1966 del gran Bobby Hutcherson anomenat Happenings.
Les propostes de casa nostra arriben de la a ma de, Marco Mezquida a duet amb Celeste Alias del seu album Two Lonely People, i del trio del Ignasi Terraza i el seu directe a Bangkok, Live at The Living Room.
La proposta mes clàssica arriba de la ma del gran mestre i referent del vibràfon Lionel Hampton i el mes que recomanable The Lionel Hampton Quintet del 1954. Tancarem de nou amb Sonny Rollins i el seu Way Out West del 1957 amb Shelly Manne i Ray Brown. Uuuuuffffffffff quina passssaaaaaddaaaa.

Espero en gaudiu tant com jo al seleccionar-ho

Kisses for all


Andreu

Camps d'estiu prog. 4-(jazz sense paraules)-CONTINGUT

Encetem el nostre quart espai d'estiu amb Thelonious Monk i la seva obra mestra Monk's Dream. Seguirem amb els nanos de casa liderats pel Joan Vidal i el seu Deptford Suite per seguir cantant amb Rene Marie i el seu àlbum Serene Renegade. Un altre de les joies d'avui corre a carreg del l'inoblidable saxofonista Bud Shank i el seu àlbum New Groove. Els mestres Farras i Burrull amb quintet ens porten un altre blues amb el nom de Georgina Blues i tancarem amb dos records a Monk, el primer el del guitarrista Peter Bernstein a trio In Walked Bud i el segon i per tancar el programa el del trompetista Winton Marsalis , Thelonious.
Espero en gaudiu tant com jo al seleccionar-ho.

Com sempre les portades dels discos les teniu aquí a la vostra esquerra.

Kisses for all.


Andreu  

Camps d'estiu prog. 1-(jazz sense paraules)

Encetem la programació d'estiu amb la mateixa idea que varem començar la temporada passada, els nostres espais de jazz sense locució anomenats Camps d'estiu, (jazz sense paraules). 
Avui la selecció corre a carreg de Stan Getz,Brad Mehldau, Miles Davis,Nnenna Freelon,Tete Montoliu,Cannonball Adderley,Nat "King" Cole i Pat Metheny.
Espero en gaudiu d'allò mes.
Abraçades.
Andreu

Programa nº 35

El nostre programa d'aquesta setmana esta dedicat en exclusiva als musics de casa nostra, i en el qual farem un repas a alguns dels àlbums que hem anat escoltant durant aquesta temporada 2012-2013.
Com sempre las portades les teniu aquí a la vostra esquerra.

Gracies de nou a tots.


Andreu

Programa nº 34

THE COMPLETE STANLEY DANCE-"MAINSTREAM JAZZ"-1958-1959

Entre gener de 1958 i abril de 1959 el famós crític, escriptor i productor de jazz anglès Stanley Dance, va viatjar als Estats Units per produir nou discos de jazz per la filial del segell discogràfic London Records (Felsted). El resultat d'aquests nou discos van produir una música que va ser catalogada com a "mainstream jazz" (una descripció d'aquest corrent la porto a terme el propi Stanley Dance a les contraportades dels discos originals) i la seva publicació tenia inicialment el mercat europeu com a destinatari final . Avui fen el segon repas d'aquesta indispensable reedició.

La present caixa de 9 CD permet per primera vegada gaudir al complet de tots els discos publicats en el segell discogràfic Felsted. Alguns dels discos originals es trobaven completament descatalogats o eren de molt difícil localització, i mai abans havien aparegut en format CD. Per a aquesta edició es reprodueixen les portades originals dels vinils publicats en el seu moment així com tots els comentaris que va dur a terme el mateix Santley Dance en un llibre de 44 pàgines perfectament documentat. Els líders dels nou discos són, Rex Stewart, Earl Hines-Cozy Cole, Buster Bailey, Buddy Tate, Coleman Hawkins, Dicky Wells, Budd Johnson, Billy Strayhorn i Dicky Wells, qui són acompanyats per alguns dels millors músics d'aquells anys com ara Buck Clayton, Charlie Shavers, Johnny Hodges, Vic Dickenson, Willie "The Lion" Smith, Hank Jones, Kenny Burrell, Ray Brown o Jo Jones, entre d'altres.

La música que es desprèn de tots els discos segueix els cànons de l'estil "mainstream" dels anys cinquanta, i en concret un especial gust pel swing com a part essencial del seu discurs musical. Dins d'aquests enregistraments destaca el volum quart dedicat a Buddy Tate que titulat de forma clara i contundent Swinging Like ... Tate!, certifica l'estil que porta a terme l'escola anteriorment esmentada, tot això secundat per una sonoritat elegant i majestuosa i per un grup de músics que sonen a la perfecció. Un altre interessant disc de la present edició és el volum cinc protagonitzat per Coleman Hawkins, qui acompanyat per un grup de somni (Buck Clayton, Ray Brown i Hank Jones) ofereix un repertori extremadament melòdic i suau com la versió que protagonitzen de la celebèrrima balada " My One and Only Love ". També ressaltar el volum vuitè dedicat a Billy Strayhorn, Cue for Saxophone, que permet comprovar l'excel · lent habilitat que va tenir tant com a improvisador i pianista el col · laborador habitual de Duke Ellington. La sessió és deliciosa gràcies a la col · laboració del saxo alt Johnny Hodges i el trompetista Harold "Shorty" Baker. Finalment ressenyar el volum novè protagonitzat pel trombonista Dicky Wells, Trombone Four-In-Hand. Un enregistrament a càrrec de quatre trombons, l'esmentat Wells es van unir, Vick Dickenson, Benny Morton i George Matthews, tot un esdeveniment en els anys cinquanta però que proporciona una musicalitat rica en matisos, colors i sonoritats, tal com succeeix en el conegudíssim tema de Rogers i Hart "Blue Moon", apuntar en aquest disc l'excel · lent aportació de Kenny Burell a la guitarra.


En resum, una caixa que farà les delícies de més d'un aficionat i que sens dubte no pot faltar en una bona discoteca de jazz que es preï de l'estil "mainstream".

Programa nº 33













Avui encetem el programa amb el gran Joe Pass i els seus imprescindibles enregistraments per Pacific Jazz 1962-1964 i seguirem amb Kurt Elling i el seu darrer treball 1619 Broadway. Seguirem repassant l'ultim cd dels Afro Blue, Don't Stop i el d'en Bernat Font Out for a While. Tancarem amb un fantàstic àlbum del 2000 del gran Terell Stafford anomenat Fields of Gold.

Gracies a tots.

Programa nª 32














Aquesta setmana encetem l'espai amb Joe Lovano i la WDR Big Band de Colonia amb el seu àlbum Symphonica. Seguirem amb les novetats dels North Atlantic Jazz Connection i el seu primer cd, amb Luna Cohen i el seu darrer treball Estrada do Sol i Gustav Lundgren i Fredrich Carlquist i el seu ultim Barcelona-Estocolmo. Tancarem el nostre espai amb unes grans joies enregistrdes el 6 de Juliol del 1956 de la ma del gran clarinetista Tony Scott. 


gracies a tots un cop mes.

Programa nº 31

El nostre programa d'aquesta setmana esta dedicat als gegants del Jazz. Louis Armstrong, Duke Ellington,Charlie Parker, Miles Davis, Thelonious Monk, John Coltrane i Bill Evans en enregistraments en directe.

Programa nº 30


Aquesta nit continuem repassant l'últim treball de la Nenna Freelon , Homefree i rescatarem el seu àlbum amb homenatge a Stevie Wonder Tales of Wonder. Seguirem amb l'ultim àlbum del Bernat Font , Out for a While.. Seguirem amb Albert Vila i el seu ultim disc Standars i tancarem també amb l'ultim treball dels Afro Blue don't stop!

Com sempre les portades les teniu aqui al costat

Abraçades, Andreu

Programa nº 29

El nostre espai d'avui esta dedicat a la musica de Brasil amb Joe Henderson i la seva obra mestra Double Rainbow, seguit del gran Joe Pass i el seu Guitar Virtuoso
Tornarem a escoltar l'ultim àlbum del Albert Sanz O que serà i estrenarem el primer treball discogràfic i un dels premis Enderrock d'enguany Estrada do Sol de la cantant brasilera Luna Cohen. Recordarem a Gorka Benitez amb un tema del 2003 La Bossa o la Vida a Kenny Dorham amb uns enregistraments del 1961 i tancarem amb un altre obra mestra de Oscar Peterson del 1968.
Espero que en gaudiu tant com jo al emetre-ho
Thanks  

Pro. Nº 28-Monogràfic Tete Montoliu



TETE MONTOLIU

Tete Montoliu va ser, com pocs músics catalans, un referent excepcional de la seva generació i de la seva època. La qualitat i les virtuts d’aquest pianista del carrer Muntaner de Barcelona van portar el nom de Catalunya als escenaris jazzístics d’arreu del món. Va fer carrera al costat dels millors i va esdevenir el far que va il·luminar l’escena del jazz català.
El 28 de març de 1933 va néixer Vicenç Montoliu Massana en una Barcelona on encara es podia respirar la llibertat democràtica de la República. Ja des del bressol els seus pares el van anomenar Tete i, malgrat visitar totes les clíniques i especialistes, no van trobar cap remei que donés la visió a aquell nen que havia nascut cec.
Com a compensació, el petit Tete va aprendre a desenvolupar un altre sentit: l’oïda. Enganxat a la ràdio, amb la qual es va iniciar com a apassionat seguidor blaugrana; escoltant la col·lecció de discos de la seva mare, una intrèpida amant del jazz primigeni de Louis Armstrong i de les grans orquestres com la de Duke Ellington, i assistint als assajos del seu pare amb la Banda Municipal, Tete Montoliu va veure en la música un canal immillorable per expressar-se.
Amb tan sols vuit anys, Montoliu va debutar en públic a Ràdio Barcelona i als onze ja tocava d’oïda ‘Alligator Walk’ de Fats Waller. Petri Palou, a qui Tete sempre va considerar la seva primera i única professora, es va fer càrrec de la seva educació musical. Palou no va trigar gaire a veure l’enorme potencial que atresorava a les mans i després de polir els defectes de forma, motivats pel seu aprenentatge autodidacte a l’escola d’invidents, Tete Montoliu es va matricular al Conservatori Superior de Música de Barcelona.
El músic es va oposar als estudis, perquè tenia clar que volia dedicar-se al jazz. De fet, ben aviat va connectar amb altres estudiants amb similars inquietuds, com els saxofonistes Ricard Roda i Josep Guardiola (que pocs anys després triomfaria com a cantant) o el trombonista Jesús Peirón, i va muntar les primeres ‘jam sessions’.
En paral·lel als estudis al Conservatori, en el qual només es contemplava l’aprenentatge de la música clàssica, Tete Montoliu va formar part i va encapçalar diferents formacions amb les quals podia esbravar la seva passió pel jazz. Una passió que enllaçava amb els corrents més moderns del gènere, que gairebé es gestaven simultàniament als Estats Units a través de músics com Thelonious Monk, Charlie Parker o Dizzy Gillespie, entre altres. Era la revolució ‘bebop’, de la qual els socis del Hot Club de Barcelona se sentien més aviat distanciats, ja que preferien un so més clàssic i endreçat.
Això va convertir Tete Montoliu en un personatge incòmode tant pels seus professors de Conservatori com pel col·lectiu més important que portava les regnes del jazz a la ciutat. Finalment, però, l’any 1953 va concloure els estudis –això sí, sense cap menció especial– i l’any 1956, després que Lionel Hampton el considerés el millor pianista de jazz d’Europa, el Hot Club va canviar el recel per l’orgull de tenir tan il·lustre figura entre els seus conciutadans.
Tete Montoliu sabia que difícilment podria convertir-se en un professional del jazz, com era el seu propòsit, si es quedava en un país enfosquit per una dictadura que repudiava per sistema tot allò que venia de fora. Per al Govern de Franco, el jazz era poc més que una extravagància de quatre bohemis que freqüentaven els bars nocturns. La seva participació al Festival de Jazz de Canes l’estiu del 1958 va ser l’inici d’una trajectòria internacional que ja no tindria aturador.
Després d’un període a Alemanya va recalar un temps al Whisky Jazz de Madrid i poc després va tornar a Barcelona, on el 9 de gener de 1960 s’havia inaugurat el Jamboree a la plaça Reial. No va trigar, però, a tornar a marxar contractat pel Montmartre Jazzhus de Copenhaguen, un dels clubs més prestigiosos d’Europa, on va compartir escenari i amistat amb el saxofonista Dexter Gordon. L’any 1964, Tete Montoliu es va incorporar a la gira internacional del Newport Jazz Festival al costat de Kenny Clarke i Roland Kirk i dins un cartell que incloïa formacions de primeríssim nivell com el quartet de Coleman Hawkins i el quintet de Miles Davis, entre altres. Admirat i reconegut pels millors exponents del jazz del moment, l’any 1968 va actuar durant tres mesos al Village Gate de Nova York on, fins i tot, un dels seus ídols, Thelonious Monk, no se’l va voler perdre.
Uns anys abans, el 1965, Tete Montoliu també va fer història amb el primer elapé de jazz que es va editar a l’estat espanyol: ‘A tot jazz’ (Concèntric, 1965). Tot i que mai no es va preocupar en excés d’articular la seva música a partir de l’obra discogràfica –sempre es va considerar més intèrpret que no pas autor–, va signar més de mig centenar de discos. Alguns de notable interès com els seus ‘piano solo’ ‘The music I like to play’ i ‘Catalonian folksongs’. En aquest darrer disc, el pianista va portar al terreny del jazz un repertori de cançons populars i tradicionals catalanes, com faria uns anys més tard amb el disc ‘Tete interpreta Serrat’.
Altres vincles amb l’escena catalana van quedar plasmats en obres que són peça única com el disc ‘Vampyria’, on acompanyava al piano elèctric Jordi Sabatés. La seva estreta relació amb el col·lectiu de la Jazz Cava de Terrassa va facilitar que hi passessin grans figures com Johnny Griffin i Joe Henderson, entre molts altres.
Tete va seguir en actiu, va enregistrar discos i va oferir grans concerts fins pocs dies abans de morir, el 24 d’agost de 1997. Durant l’últim tram de la seva carrera ni el càncer ni els avisos del cor van frenar la seva passió per tocar i escoltar aquella música que l’havia convertit en un mestre. Va establir una estreta relació amb l’escola del Taller de Músics, amb la qual va gravar el seu únic disc per a Big Band, i el potent far sota l’ombra del qual havia crescut una nova generació de joves aspirants a estrelles del jazz va projectar un esclat que encara dura.