Contacte Andreu Fàbregas-Tel:657535071 Mail: andreujazz@gmail.com

P-1322-Novetats mes concert Carmen McRae.

Novetats discogràfiques.

Oriol Vallès – Cap clar. El trompetista català Oriol Vallès ens presenta un treball de gran sensibilitat compositiva, acompanyat per Xavi Torres, Giuseppe Campisi i Andreu Pitarch. Un projecte que combina introspecció, modernitat i una mirada personal al jazz contemporani.

Jim McNeely – Expeditions. Una obra pòstuma del pianista i arranjador Jim McNeely amb la Frankfurt Radio Big Band. Dotze composicions que posen de manifest el seu extraordinari domini de l'escriptura orquestral i el seu llegat dins de la tradició de les grans formacions de jazz.

The Messthetics & James Brandon Lewis – Deface The Currency. Una proposta de gran energia que fusiona jazz d'avantguarda, rock experimental i post-punk. El trio instrumental, procedent de l'escena de Washington, troba en el saxofonista James Brandon Lewis un company ideal per explorar nous territoris sonors.

Christian McBride & Ursa Major – Points of Light. El contrabaixista Christian McBride encapçala una formació de músics joves que combina jazz contemporani, funk i soul. Un projecte de sonoritat elèctrica i plena de groove, que reivindica la renovació generacional del jazz.

Ron Carter & Ricky Dillard – Sweet, Sweet Spirit. Una trobada singular entre el llegendari contrabaixista Ron Carter i el director de gospel Ricky Dillard. Un homenatge a la tradició espiritual afroamericana que posa en diàleg la força dels cors gospel amb la sensibilitat jazzística.

Virginia MacDonald – In Search Of… La clarinetista canadenca Virginia MacDonald reivindica les possibilitats del seu instrument dins del jazz actual. Acompanyada per Geoffrey Keezer, Ira Coleman i Curtis Nowosad, combina la tradició del swing i el bebop amb una mirada contemporània.

Fran Ramos – Steppin' Beyond. El saxofonista Fran Ramos presenta un treball de composicions originals que transiten pel jazz modern, el folklore i les sonoritats afrobeat. Una proposta fresca i oberta que reflecteix la vitalitat de la nova generació de músics de jazz.

Pablo Martín Trio – The Standard Us. Un trio sense piano liderat pel saxofonista Pablo Martín, que recupera la tradició de formacions com les de Sonny Rollins i Joe Henderson. Una proposta basada en la llibertat improvisadora i el diàleg entre saxo tenor, contrabaix i bateria.

Ben Wolfe – Any Time After Now. El contrabaixista i compositor Ben Wolfe presenta un repertori de composicions pròpies amb una formació de primer nivell. Un treball de gran riquesa harmònica i melòdica que combina elegància, tradició i sensibilitat contemporània.

Chris Potter – Alive With Ghosts Today. El saxofonista Chris Potter proposa una formació poc convencional, amb Bill Frisell a la guitarra i una instrumentació que incorpora violí, clarinet i trombó. Un treball de gran riquesa tímbrica que combina improvisació i escriptura de cambra contemporània.

Carmen McRae – Live at Bubba's 1981. Recuperem una actuació de la gran Carmen McRae enregistrada en directe el 1981. Acompanyada per un trio de piano, contrabaix i bateria, la cantant ofereix una lliçó de fraseig, expressivitat i sensibilitat interpretativa, reivindicant una de les grans veus de la història del jazz.



P-1321-Billy Strayhorn- Quan el Jazz es fa poesia

Billy Strayhorn (1915-1967)

El refinament harmònic i la sensibilitat poètica al servei del jazz.

Billy Strayhorn, nascut William Thomas Strayhorn el 29 de novembre de 1915 a Dayton, Ohio, va ser un dels compositors, pianistes i arranjadors més personals i sofisticats de la història del jazz.

Va créixer a Pittsburgh, Pennsilvània, on des de ben petit va mostrar una extraordinària vocació musical. Va rebre una sòlida formació clàssica i va estudiar piano, harmonia i composició, fet que va marcar profundament la seva futura personalitat musical.

Durant la seva adolescència va començar a combinar els coneixements de la música europea amb el llenguatge del jazz. Entre 1933 i 1936 va treballar en una de les seves primeres grans composicions, Lush Life, una obra excepcional per la seva complexitat harmònica, la seva melodia cromàtica i el seu caràcter introspectiu, que anticipava bona part de la seva estètica compositiva.

El desembre de 1938 va conèixer Duke Ellington a Pittsburgh. Impressionat pel seu talent, Ellington el va incorporar al seu entorn professional el gener de 1939, iniciant una col·laboració que duraria gairebé tres dècades.

La seva manera de compondre es distingia per una extraordinària sofisticació harmònica, l'ús freqüent del cromatisme, les modulacions inesperades i una gran llibertat tonal. La seva formació clàssica, especialment el coneixement de l'impressionisme francès, es reflectia en unes harmonies sovint ambigües, amb acords de gran riquesa tímbrica i progressions allunyades dels esquemes convencionals del jazz.

Les seves melodies tenien una qualitat molt particular: eren elegants, sinuoses, de gran continuïtat narrativa i sovint amb un cert component melancòlic. Sabia construir temes que, malgrat la seva sofisticació, conservaven una gran naturalitat expressiva. Aquesta combinació es manifesta especialment en obres com Chelsea Bridge, amb la seva atmosfera impressionista, Passion Flower, de sensualitat harmònica extraordinària, i A Flower Is a Lovesome Thing, una de les seves creacions més delicades.

El 1939 va compondre Take the 'A' Train, que es convertiria el 1941 en el tema emblemàtic de l'orquestra d'Ellington. En aquesta composició va demostrar també la seva capacitat per escriure swing, amb una estructura precisa, una melodia immediata i una energia rítmica contagiosa. Altres obres destacades són Day Dream, Rain Check, Johnny Come Lately i Something to Live For.

La seva aportació a l'orquestra d'Ellington va anar molt més enllà de la composició de temes originals. Va ser un arranjador fonamental, capaç d'entendre les particularitats tímbrico-expressives de cada músic i d'ampliar les possibilitats harmòniques i orquestrals de la formació. La seva complicitat artística amb Ellington va donar lloc a una de les col·laboracions més importants de la història del jazz.

Entre els seus treballs més significatius també hi ha Such Sweet Thunder (1957), inspirada en Shakespeare, i la seva participació en diverses suites orquestrals. Malgrat la seva discreció i el fet que sovint la seva autoria quedés eclipsada pel prestigi d'Ellington, Strayhorn va desenvolupar una veu musical pròpia i perfectament identificable.

El 1967, greument malalt de càncer d'esòfag, va escriure Blood Count, una composició d'una intensitat emocional extraordinària, amb una atmosfera ombrívola i una melodia profundament expressiva.

Va morir a Nova York el 31 de maig de 1967, als 51 anys. Duke Ellington li va retre homenatge amb l'àlbum And His Mother Called Him Bill, enregistrat aquell mateix any i dedicat íntegrament a les seves composicions.

Billy Strayhorn va deixar un llegat musical excepcional: el d'un compositor que va saber unir la sofisticació de la música clàssica, la llibertat harmònica de l'impressionisme i la riquesa expressiva del jazz. La seva música continua sent un exemple de refinament, sensibilitat i profunditat poètica.

 

P-1320- I Remember Frankie (1939-1956)

Frank Sinatra (1939-1956): dels primers èxits a la consagració artística

El 1939, Frank Sinatra iniciava la seva carrera professional després d'haver participat en diversos concursos radiofònics. Aquell mateix any va entrar a formar part de l'orquestra del trompetista Harry James, amb qui va enregistrar les seves primeres cançons. El 1940 s'incorporà a l'orquestra de Tommy Dorsey, una de les més importants de l'època, on començà a destacar per la seva veu càlida, el fraseig elegant i el domini extraordinari de la respiració. Durant aquesta etapa va assimilar profundament el llenguatge de les grans orquestres de swing i el sentit rítmic dels músics de jazz.

El 1942 va iniciar la seva carrera en solitari i, poc després, va signar amb Columbia Records. La seva popularitat va créixer extraordinàriament, especialment entre el públic juvenil, que el va convertir en un autèntic ídol de masses. Però Sinatra no era simplement un cantant de cançons romàntiques: la seva concepció interpretativa estava estretament vinculada al jazz. Entenia la cançó com un espai d'expressió personal, jugava amb el temps, avançava o retardava les frases respecte del ritme, improvisava subtilment sobre la melodia i donava a cada paraula una intenció expressiva. La seva manera de cantar tenia molt a veure amb la dels grans instrumentistes de jazz.

A finals dels anys quaranta, la seva carrera va entrar en una etapa difícil, amb una pèrdua de popularitat i problemes personals i professionals. El 1951 es va casar amb l'actriu Ava Gardner, en una relació sentimental intensa i conflictiva. El 1953 va signar amb Capitol Records, fet que marcaria el començament d'una nova etapa artística. Amb arranjadors com Nelson Riddle va desenvolupar un estil més madur, sofisticat i profundament jazzístic, basat en el diàleg entre la veu i l'orquestra, el swing, el fraseig i la interpretació emocional de les lletres.

El 1953 també va obtenir l'Oscar al millor actor secundari per From Here to Eternity. Entre 1954 i 1956 va enregistrar alguns dels seus àlbums fonamentals, com Songs for Young Lovers, Swing Easy!, In the Wee Small Hours i Songs for Swingin' Lovers! (1956). En aquests treballs va demostrar que la seva veu podia moure's amb la mateixa llibertat expressiva que un instrument de jazz, alternant la intimitat de la balada amb l'energia del swing. El 1956 Sinatra ja s'havia consagrat com un dels grans crooners de la història i com un intèrpret que havia incorporat el llenguatge del jazz a la seva manera personal i inconfusible d'entendre la cançó popular nord-americana.

 

P-1319-Prestige Records-1955-1965

 

Prestige Records un segell fonamental en la història del jazz.

  Prestige Records és un dels segells discogràfics més importants de la història del jazz modern. Fundat el 1949 a Nova York per Bob Weinstock, va esdevenir una peça clau en el desenvolupament del bebop, el hard bop i altres corrents del jazz dels anys cinquanta i seixanta.

A diferència d'altres companyies que apostaven per produccions més elaborades, Prestige es va distingir per una filosofia de treball directa, espontània i centrada en la qualitat musical dels intèrprets. Moltes de les seves sessions es caracteritzaven per una gran naturalitat, amb músics que es trobaven a l'estudi i enregistraven repertoris de jazz estàndard, blues i composicions originals.

El catàleg del segell és extraordinari. Hi trobem figures com Miles Davis, John Coltrane, Sonny Rollins, Thelonious Monk, Red Garland, Jackie McLean, Gene Ammons, Eddie «Lockjaw» Davis i Yusef Lateef, entre molts altres. Prestige va ser especialment important durant l'etapa inicial de Miles Davis i en la consolidació del hard bop, un estil que combinava la sofisticació del bebop amb les arrels del blues, el gospel i la música afroamericana.

Una de les característiques més singulars de Prestige va ser la seva capacitat per capturar l'essència del jazz en directe, fins i tot dins de l'estudi. Les sessions sovint tenien una atmosfera relaxada i una gran llibertat interpretativa, fet que permetia als músics desenvolupar extensos solos i establir una comunicació musical intensa.

Cal destacar també la sèrie d'enregistraments Live at the Five Spot i les sessions al Rudy Van Gelder Studio, l'enginyer de so del qual va contribuir decisivament a definir la sonoritat de bona part del jazz d'aquella època. La seva feina va donar als discos una presència instrumental, una claredat i una profunditat que encara avui són molt apreciades pels aficionats i els col·leccionistes.

Durant els anys cinquanta, Prestige va competir amb segells tan influents com Blue Note, Riverside i Contemporary Records. Tot i que cadascun tenia una personalitat pròpia, Prestige va destacar per l'amplitud del seu catàleg i per la seva voluntat de documentar una escena jazzística en plena efervescència creativa.

Amb el pas del temps, el segell ha esdevingut un testimoni excepcional d'una època irrepetible. Els seus discos no només documenten grans interpretacions, sinó també una manera d'entendre el jazz com una música viva, basada en l'escolta, la improvisació i el diàleg entre músics.

Prestige Records representa, en definitiva, una de les grans finestres a l'edat d'or del jazz modern: un llegat imprescindible per comprendre l'evolució del llenguatge jazzístic i descobrir enregistraments que, dècades després, continuen conservant tota la seva força expressiva.


 

P-1318-Nou mirades sobre el jazz del 2025

 About Ghosts, de Mary Halvorson, és una nova demostració de la personalitat d’una guitarrista que desafia les convencions. Amb una escriptura plena de matisos i una imaginació sonora singular, Halvorson transita entre l’experimentació i una expressivitat molt personal.

A Strange Heavens, la contrabaixista Linda May Han Oh combina sofisticació compositiva, riquesa rítmica i una gran sensibilitat melòdica. Un treball que confirma la seva capacitat per construir universos sonors complexos sense perdre el sentit narratiu.

Pulse, de Smack Dab amb David Kikoski, recupera l’energia del hard bop des d’una perspectiva actual. El piano de Kikoski aporta autoritat i dinamisme a una formació jove que demostra un coneixement profund del llenguatge jazzístic.

Amb Big Band Vol. 1, Lluc Casares presenta una proposta orquestral que combina composicions pròpies amb peces de Thelonious Monk, Cedar Walton i John Coltrane. Els arranjaments, de clara empremta elllingtoniana, donen personalitat i cohesió a un projecte que reivindica la vigència de la gran orquestra.

Oh Snap, de Cécile McLorin Salvant, torna a posar en primer pla una de les veus més imaginatives del jazz contemporani. La seva capacitat interpretativa, el sentit teatral i l’interès per les formes musicals menys previsibles converteixen cada cançó en un petit món expressiu.

Fred Hersch, a The Surrounding Green, ens convida a una escolta íntima i reflexiva. El pianista desplega una sensibilitat extraordinària per al detall, amb un fraseig transparent i una manera de fer que transforma la delicadesa en una forma d’intensitat.

A Metropolarity, el saxofonista Jasper Blom uneix el seu quartet amb la Metropole Orkest. La trobada entre el jazz de cambra i les possibilitats de l’orquestració amplia les sonoritats i les dimensions de la música, sense perdre la improvisació com a motor creatiu.

Belonging, del Branford Marsalis Quartet, posa l’accent en la solidesa d’un grup que entén el jazz com una conversa exigent entre músics. El discurs del saxo de Marsalis, recolzat per una secció rítmica compacta, combina tradició, llibertat i una gran intensitat interpretativa.

Finalment, First Meeting: Live at Dizzy’s Club reuneix Gonzalo Rubalcaba, Chris Potter, Larry Grenadier i Eric Harland en una actuació en directe de gran volada. El diàleg entre el piano de Rubalcaba i els saxos de Potter, sostingut per una base rítmica excepcional, converteix aquest enregistrament en una celebració de la improvisació, l’escolta mútua i la complicitat musical.

Escolta’l a Spotify

Escolta’l a Ivoox


P-1317-Joies del jazz Clàssic dels 50'

Aquests sis enregistraments del nostre espai d'avui mostren la extraordinària diversitat del jazz durant els anys cinquanta.
Don Carlos Meets Mary Lou, de Don Byas i Mary Lou Williams, va ser enregistrat a París el 2 de desembre de 1953.Byas, sota el seu nom complet Don Wesley Carlos Byas, ofereix un saxo tenor d’una sonoritat profunda, lírica i extraordinàriament personal.Al seu costat, Mary Lou Williams demostra una vegada més la seva categoria com a pianista, compositora i acompanyant.

Sarah Vaughan in Hi-Fi, publicat per Columbia el 1955, reuneix enregistraments efectuats entre 1949 i 1953.És una de les millors mostres de la Vaughan jove, amb una tècnica vocal extraordinària i un fraseig d’una flexibilitat sorprenent.En diverses sessions hi participa un jove Miles Davis, juntament amb músics com Budd Johnson, Jimmy Jones i J. C. Heard.

Jackpot!, de Woody Herman and His Las Vegas Herd, va aparèixer a Capitol el 1956 i presenta una formació més reduïda que les seves grans orquestres.El repertori inclou peces com “920 Special”, “Bags’ Other Groove”, “Broadway” i “Jumpin’ at the Woodside”.

Earl Hines with Rhythm, publicat per Columbia, recull una sessió del 17 de juliol de 1950 amb Al McKibbon i J. C. Heard.“Diane” i “Velvet Moon”, publicats al Columbia 39263, mostren l’elegància i la personalitat rítmica del gran pianista de Chicago.

Lester Young with the Oscar Peterson Trio prové d’una sessió històrica enregistrada a Nova York el 28 de novembre de 1952.Young està acompanyat per Oscar Peterson, Barney Kessel, Ray Brown i J. C. Heard, en un diàleg d’una extraordinària naturalitat.

Finalment, Ella Fitzgerald at the Shrine Auditorium, enregistrat a Los Angeles el 21 de gener de 1956.El repertori incloïa “Airmail Special”, “‘S Wonderful”, “Cry Me a River” i “Lullaby of Birdland”, entre altres títols.Malgrat la seva importància musical, aquests enregistraments del Shrine van romandre inèdits oficialment durant molts anys.
 

En conjunt, les sis gravacions retraten un moment irrepetible en què el swing, el bebop i el jazz vocal convivien amb absoluta naturalitat. 

Escolta’l a Spotify

Escolta’l a Ivoox

P-1316-Homenatge-Sonny Rollins (2) 1956-1957

Entre el maig de 1956 i l’abril de 1957, Sonny Rollins viu un dels períodes més intensos i transcendents de la seva carrera.
Amb només vint-i-cinc anys, ja és considerat un dels grans saxofonistes tenors de la nova generació del jazz.
El 24 de maig de 1956 entra als estudis de Rudy Van Gelder, a Hackensack, per enregistrar Tenor Madness.
L’acompanyen Red Garland, Paul Chambers i Philly Joe Jones, i en una de les peces hi participa també John Coltrane.El tema que dona títol al disc conté un dels grans duels de tenors de la història del jazz modern.

 

Poques setmanes després, el 22 de juny, Rollins grava Saxophone Colossus, una obra fonamental del hard bop.
Tommy Flanagan, Doug Watkins i Max Roach completen el quartet d’una sessió extraordinària.
El disc conté peces que es convertiran en referències del seu repertori, com St. Thomas, Moritat i Blue 7.En St. Thomas, Rollins demostra el seu extraordinari domini dels ritmes de calypso i de la improvisació temàtica.Blue 7, per la seva banda, mostra una nova manera de construir els solos a partir de petits motius melòdics.

 

Però quatre dies després d’aquella sessió, el jazz pateix una de les seves grans tragèdies.El 26 de juny, Clifford Brown i Richie Powell moren en un accident de carretera mentre es dirigien a una actuació.Rollins, que formava part del quintet de Brown i Max Roach, no viatjava en aquell automòbil.La mort de Brown transforma profundament la situació musical de Rollins i de Max Roach.Durant els mesos següents, Rollins continua treballant amb Roach, però progressivament assumeix una major autonomia com a líder.Rollins es troba així en plena expansió artística i treballa simultàniament amb músics i segells discogràfics diferents.
 

El març de 1957 viatja a Los Angeles per enregistrar Way Out West amb Ray Brown i Shelly Manne.És una sessió especialment innovadora perquè Rollins prescindeix del piano i deixa el protagonisme harmònic en mans del saxo, el contrabaix i la bateria.El resultat anticipa una de les característiques més personals de la seva carrera: la llibertat d'improvisar sense un instrument harmònic.L’abril de 1957 torna a Hackensack per enregistrar Sonny Rollins, Vol. 2, amb J. J. Johnson, Horace Silver, Paul Chambers i Art Blakey, i amb Thelonious Monk en dues peces.
Així acaba aquest període de gairebé un any: Rollins ha passat de ser una peça essencial del quintet de Brown i Roach a convertir-se en una de les veus més originals, poderoses i independents del jazz modern.

Escolta’l a Spotify

Escolta’l a Ivoox

 

 

P-1315-Novetats mes part concert en directe, Live at The Keystone Korner.

Les nostres novetats d’aquesta setmana mostren, des de perspectives molt diferents, la vitalitat del jazz contemporani i la seva capacitat per dialogar amb la tradició.

Jagged Edges & Elegant Lines, d’Ayn Inserto amb la WDR Big Band i el trompetista Sean Jones, presenta una música de gran riquesa orquestral, construïda sobre estructures complexes, ritmes incisius i melodies molt treballades. Un magnífic exemple de l’escriptura per a big band del jazz actual.

Dedicated To You, del Branford Marsalis Quartet amb Dianne Reeves, mira directament cap a John Coltrane i, especialment, cap al llegendari John Coltrane and Johnny Hartman de 1963. Reeves aporta una veu elegant i flexible, mentre Marsalis i el seu quartet revisiten estàndards i composicions de Coltrane amb absoluta personalitat.

Martí Mitjavila ofereix a Playtime una proposta fresca i juganera, amb el clarinet com a instrument protagonista i una formació integrada per Cas Jiskoot, David Puime i, en dos temes, Ben van Gelder. El repertori combina composicions pròpies amb estàndards de diferents èpoques.

Something Sweet!, de Guillem Arnedo i Matyas Bartha, és un disc de jazz acústic, de clara vocació melòdica i esperit de banda. Amb Pol Omedes i Danny Ziemann completen un quartet que combina originals amb estàndards i recupera el llenguatge del bebop i del jazz modern amb naturalitat.

Joel Ross presenta a Gospel Music una obra especialment personal: un recorregut musical inspirat en la tradició de l'església negra, el gospel i la seva pròpia experiència espiritual. El vibrafonista amplia el seu grup Good Vibes fins a un sextet i construeix un repertori de disset peces.

Finalment, Live at The Keystone Korner, del Keystone Trumpet Project, reuneix tres grans trompetistes —Dave Ballou, Sean Jones i Rex Richardson— en una potent sessió en directe enregistrada a Baltimore el 2025. Amb Richard Johnson, Blake Meister i Eric Kennedy a la secció rítmica, el disc recupera l'energia, el swing i la intensitat del jazz en viu.

Sis enregistraments, per tant, que connecten composició, improvisació, tradició i noves mirades, i que confirmen que el jazz continua trobant nous camins sense perdre mai el vincle amb la seva història.

 

P-1314-Tete Montoliu, un pianista català en el cor del jazz europeu.

Entre 1961 i 1975, Tete Montoliu va viure una de les etapes més importants de la seva carrera, convertint-se progressivament en un dels pianistes més reconeguts del jazz europeu. Els sis discos que presentem permeten seguir aquesta evolució a través d’algunes de les seves col·laboracions més significatives.

El punt de partida és The European All Stars 1961, enregistrat a la Kongresshalle de Berlín, on Tete comparteix piano amb el francès Martial Solal dins d’una extraordinària formació que reunia músics de diferents països europeus. Aquell concert va significar la seva definitiva projecció internacional.

Dos anys més tard el trobem a Copenhaguen amb Rahsaan Roland Kirk a Kirk in Copenhagen, una trobada explosiva entre el peculiar univers sonor del saxofonista nord-americà i el piano contundent i rítmic de Tete. La base rítmica la completaven Niels-Henning Ørsted Pedersen i J. C. Moses.

The Free Spirit: Recordings 1963–2003, dedicat al saxofonista danès Bent Jædig, recupera també enregistraments de Tete d'aquella època. És un magnífic testimoni de la seva profunda integració en l'escena jazzística danesa i de la seva relació musical amb músics com Jædig i Ørsted Pedersen.

El mateix 1963 apareix també en l'entorn del Jazzhus Montmartre, un lloc que seria fonamental en la seva carrera. A The House I Live In, Tete acompanya Archie Shepp i Lars Gullin, al costat de Niels-Henning Ørsted Pedersen i Alex Riel. El repertori permet escoltar-lo en un context més líric i obert, demostrant la seva extraordinària capacitat d'adaptació.

I arribem a 1964, probablement un dels moments culminants d'aquesta etapa. A Montmartre 1964, Tete forma part del quartet de Dexter Gordon amb Niels-Henning Ørsted Pedersen i Alex Riel. Durant aquell estiu van tocar pràcticament cada nit al Montmartre, desenvolupant una complicitat extraordinària.

La manera d'acompanyar de Tete, el seu swing, el seu sentit harmònic i la seva capacitat per donar espai al solista converteixen aquestes gravacions amb Gordon en documents excepcionals del jazz europeu dels seixanta.

Onze anys més tard, Tate A Tete ens mostra que aquella capacitat de treballar amb grans saxofonistes continuava intacta. Enregistrat a Copenhaguen el 1975 amb Buddy Tate, Bo Stief, Svend-Erik Nørregaard i Finn Ziegler, el disc presenta un Tete plenament madur, segur i profundament swingant.

Aquests sis discos expliquen, en definitiva, una part essencial de la història de Tete Montoliu: la del músic que va sortir de Barcelona per integrar-se plenament en el jazz europeu i que va acabar convertint-se en un interlocutor de primer nivell per a músics nord-americans i europeus.

Més que un simple acompanyant, Tete va ser sempre un músic amb veu pròpia. Escoltant aquestes gravacions es pot seguir el seu llenguatge, des de l'energia del primer hard bop europeu fins a la maduresa del pianista que ja havia trobat definitivament el seu lloc en la història del jazz.

P-1313-Camps de Cotó-Estiu 2026-7

Camps de Cotó – Edició especial d’estiu-7-(Últim programa temporada 2025-2026)

Amb l’arribada de l’estiu, Camps de Cotó adopta un format diferent per acompanyar els seus oients. Durant aquestes edicions especials, la música esdevé l’autèntica protagonista i les habituals locucions deixen pas a una selecció continuada de temes pensada per gaudir-ne sense interrupcions.

Aquests programes d’estiu volen oferir un espai de calma, descoberta i companyia, ideal tant per escoltar amb atenció com per deixar-se portar pel ritme del jazz en qualsevol moment del dia. És una invitació a viatjar a través dels seus múltiples llenguatges, des de les sonoritats més clàssiques fins a les propostes més contemporànies.

Com sempre, la selecció musical va a càrrec d'Andreu Fàbregas, que ha preparat cada edició amb la voluntat de reflectir la riquesa i la diversitat dels diferents estils del jazz. El criteri és el de mantenir un equilibri entre noms imprescindibles i descobertes suggeridores, construint itineraris sonors accessibles i estimulants.

Bon estiu i bon jazz....Ahhhh per cert!!!!!!! no oblideu fer molt l'amor i gens la guerra, bye bye

Andreu Fàbregas i Borràs.