En
el nostre programa d'avui rendim un petit homenatge al gran
trompetista Donald Byrd tristament desaparegut el passat 4 de Febrer, i en la segona hora marxarem amb ell al Half Note de Nova York en el
memorable concert que va enregistrar el 11 de Novembre del 1960.
També rescatarem la novetat dels Insòlit trio i el seu primer
treball discogràfic. Retornarem a repassar un dels millors àlbums
del passat any de la ma del sextet del Joan Vidal , Depfort Suite i tancará el
programa el cantant Gregory Porter amb el seu darrer treball Be Good.
Segona
Hora.
Homenatge
a Donald Byrd
Va
néixer a Detroit el 1932. Se'l considera un dels trompetistes més
representatius del hard-bop posteriors a la mort de Clifford Brown.
Fill
d'un capellà metodista i músic amateur, Donald Byrd ja interpretava
peces clàssiques amb la trompeta en la seva època d'institut,
arribant a tocar amb Lionel Hampton. Durant la seva estada a
l'exèrcit, Byrd toca en la banda militar, i el 1954 finalitza la
llicencitura en música a la Wayne State University. El 1955 se'n va
a Nova York a aprofundir en els seus estudis de música, i ben aviat
s'uneix als Jazz Messengers d'Art Blakey. Al mateix temps comença a
fer diverses sessions com a líder pel segell discogràfic Savoy;
també grava com a sideman sota el segell Prestige.
El
1957 s'uneix amb Gigi Gryce, fundant el Jazz Lab Quintet.
L'any
1958 signa un contracte d'exclusivitat amb Blue Note, associant-se
amb el saxofonista Pepper Adams fins 1961, on demostra la seva
creativitat com a compositor. Poc a poc es guanya una reputació com
a estilista sòlid, amb un to net i melòdic. D'aquesta època cal
destacar l'àlbum Byrd in Hand (1959).
El
1961, la gravació de Free Form suposa el début discogràfic d'un
jove Herbie Hancock. Després d'una estada a Europa, retorna el 1963
amb A New Perspective, on incorpora cors de góspel en els
arranjaments.
Paral·lament,
Byrd desenvolupa una carrera com a acadèmic de la música, fent de
professor en diverses universitats i assolint el doctorat en
etnomusicologia. Inspirat pel moviment pels drets civils dels negres,
comença a estudiar la música africana. En aquesta època grava els
darrers àlbums d'estil hard-bop, com Mustang! (1966). Influenciat
per Miles Davis, Byrd comença a apropar-se cap a un estil de fusió,
amb l'ús de l'electrònica i de ritmes funkies. El 1972, amb el disc
Black Byrd, una barreja de jazz, funky i R&B obté un gran èxit.
Resulta ser el disc més venut en la història de Blue Note, tot i
que les crítiques no li són gaire favorables. Els anys 70 i 80 fa
de mànager de músics joves, amb els quals també grava. destaca
especialment el grup de fusió The Blackbyrds . Va morir el passat dilluns 4 de febrer d'aquest any 2013.
.jpg)
