Contacte Andreu Fàbregas-Tel:657535071 Mail: andreujazz@gmail.com

MUSICS DE LA SETMANA

ERIC DOLPHY-
BOOKER LITTLE







ERIC DOLPHY
En muy pocas ocasiones se ha visto en el jazz una carrera musical tan breve y al mismo tiempo tan fructífera y tan revolucionaria como en el caso del maestro Eric Dolphy. Multiinstrumentista, virtuoso del clarinete bajo, un instrumento en desuso en su época y que actualmente está recuperado para el jazz; flautista de excepcional calidad, Dolphy, en apenas seis años se situó a la vanguardia  de la renovación del jazz de los años sesenta y es una pieza clave e indiscutible del jazz moderno. 

     Inició su carrera musical en la orquesta de Roy Porter's, en Los Ángeles donde estuvo un par de años entre 1948 y 1950. Una vez hecho el servicio militar, participó en el quinteto de Chico Hamilton en 1958. Ya el año siguiente conoció a su amigo inseparable, el genial bajista Charles Mingus, y formando parte de su cuarteto colaboró en algunos de los momentos mas brillantes de la producción jazzistica del genial compositor. Dolphy fue también contemporáneo del gran Ornette Coleman, compartiendo con él, el doble cuarteto de "Free jazz" un álbum que mas que un disco cualquiera, es un manifiesto de las nuevas tendencias musicales de la época. Su paso por el grupo de John Coltrane en 1961, produjo igualmente un disco excepcional titulado: "África Brass".

     Eric Dolphy, tuvo en el breve tiempo que estuvo en activo diversas formaciones que labraron un camino propio en la música improvisada y en el jazz moderno. Junto a él tocaron prácticamente todos los grandes de la época, desde el pianista, Herbie Hancock al saxofonista Booker Little, desde el vibrafonista Bobby Hutcherson, al trompetista, Freddie Hubbard. En pleno éxito y en el momento de mayor madurez de su carrera, murió en Berlín la noche del 29 de junio de 1964, dos días después de llegar a Alemania y como consecuencia de un ataque de diabetes, algo a lo que Mingus se negó a reconocer nunca. Para él, la muerte de su amigo Eric, estaba provocada por la CIA dado los antecedentes políticos de Dolphy.

BOOKER LITTLE
 Después de cursar estudios en la "Manassas High School" de Memphis y en el Conservatorio de Chicago, el trompetista y compositor, Booker Little Jr. (1938-1961), empezó a colaborar con Sonny Rollins, que poco después se lo presentó a Max Roach. De esta forma, Booker Little inició en junio de 1958, una colaboración destinada a dar frutos extraordinarios durante todo un año.

     En 1959, entró a formar parte del grupo del pianista Mal Waldron y al año siguiente trabajó con grupo de John Coltrane, con quien tuvo la oportunidad de grabar el álbum "África/Brass". Durante su efímera vida -vivió apenas veintitrés años, Booker Little, tuvo oportunidad de demostrar un estilo musical complejo y ajeno a cualquier academicismo. Espectacular improvisador y de sonoridad áspera, grabó un álbum a su nombre que pasó a la historia del jazz como uno de los grandes discos de trompeta de toda la historia de esta música: "Out Front" (Candid, 1961). Fue apenas siete meses antes de su muerte. 

     Asimismo, Booker Little, fue capaz de dejar su impronta en las colaboraciones con otros instrumentistas. Al lado de Max Roach, participó en la grabación de varios álbumes de culto: "Percussion Bitter Sweet" o el legendario, "We Insist! Freedom Now Suite". Pocos meses antes de morir, tuvo una brillante actuación en el "Five Spot Café" de New York, al lado de Eric Dolphy, Mal Waldron, Richard Davis y Eddie Blackwell. Booker Little, fue el precursor -probablemente sin saberlo- de los logros improvisativos alcanzados en la música afroamericana de finales de los años sesenta.

     En la música de Booker Little, está el deseo de liberarse de los tradicionales vínculos de ejecución e interpretación sobre todo su ya citado trabajo en el "Five Sport", página fundamental para el desarrollo de la improvisación contemporánea. Booker, murió a consecuencia de una insuficiencia renal a los 23 años de edad, y en ese breve tiempo tuvo la capacidad de dejar en la música improvisada del jazz moderno, una huella indeleble.


MUSIC DE LA SETMANA




LESTER 
YOUNG


Criado en New Orleáns, su padre, músico profesional organiza con sus hijos (Lester, Irma y Lee) y unos sobrinos, una orquesta familiar, a la que denominó "Billy Young Band". Recorre con la orquesta los Estados del Sur en varios espectáculos ambulantes y Lester toca en ella la batería, pero en su seno aprende a tocar tambien el violín, la trompeta y el saxo alto. En 1928 deja a su familia para unirse a los "Bostonians" de Art Bronson con los que empezó a familiarizarse con el saxo tenor. Va de banda en banda en un período absolutamente inestable y se aficiona, al contrario que la gran mayoría, que prefiere a Coleman Hawkins, a escuchar al saxofonista blanco, Frankie Trumbauer. Éste ejercerá en Lester Young, una enorme influencia y será responsable importante del sonido y del estilo futuro de Lester.

En 1933, con veinticuatro años y establecido en Kansas City, Lester Young ya se ha ganado entre los músicos locales una gran reputación como solista de inagotables ideas y poseedor de una técnica formidable. Es cuando se produce en el club "Cherry Blossom", quizás la mas famosa jam-session de toda la historia del jazz que dura toda la noche y hasta el mediodía siguiente, en la que los mejores tenores del lugar (Herschel Evans, Ben Webster, Lester Young y otros) desafían al rey del saxo tenor, el indiscutible hasta entonces, Coleman Hawkins, quien logra vencer a todos, menos a Lester. La noticia de la victoria de Lester, da la vuelta al país en pocos días, y en 1934, a los pocos meses de aquél acontecimiento, y tras un primer contacto con Count Basie, Lester, recibe un ofrecimiento por parte de Fletcher Henderson quien le ofrece ocupar en su banda precisamente el puesto de Hawkins que se ha marchado a Europa.

La estancia de Lester con Henderson apenas duró cuatro meses por divergencias musicales con el director y sus músicos que persistían en que Lester tocara como lo hacia Hawkins. Regresa a Kansas City y se enrola en la orquesta de Andy Kirk y finalmente en febrero de 1936, se une a los "Barons Of Rhythm" de Count Basie, que tocan cada noche en el "Reno Club". John Hammond, productor de la Columbia los escucha una noche por la radio y los lanza a la popularidad y a la fama. El 9 de octubre de aquel año, Lester Young graba con la orquesta de Count Basie sus primeros temas. En 1937, Lester conoce a Billie Holiday y juntos, durante los cinco gloriosos años siguientes, con pequeños grupos en estudio, la mayoría de las veces en compañía del pianista Teddy Wilson, dejan grabadas varias docenas de temas fundamentales en la historia del jazz y de las que muchas han pasado a la categoría de obras maestras absolutas. Lester Young y Billie Holiday escribirán una de las paginas mas brillantes de toda la historia del jazz.

Esos años finales de la década de los treinta fue el primer periodo creativo de Lester Young que sin embargo se echa a la bebida tras perder a un gran amigo, el saxofonista, Herschel Evans. Con Count Basie grabará mas de ciento veinte temas hasta diciembre de 1940 y sus solos empiezan a ser imitados por toda una legión de saxofonistas jóvenes que vienen detrás de él, entre ellos un joven de Kansas llamado Charlie Parker. Tras dejar a Basie, Lester toca con su propio grupo en el "Kelly's Stable" de New York, pero sin madera de líder, disuelve el grupo y se marcha a Los Ángeles para codirigir hasta febrero de 1943, con su hermano Lee, una orquesta. Al año siguiente toca durante un mes en el club "Onyx" de New York en el que está considerado como el primer quinteto bop de la historia, junto a Dizzy Gillespie y Oscar Pettiford.

Count Basie, lo llama de nuevo y participa en el histórico cortometraje de Gjon Mili, titulado "Jammin' The Blues" haciendo su debut cinematográfico. En el otoño de 1944, se produce un lamentable episodio en su vida cuando es arrestado por el FBI y enviado a un campamento militar en Alabama por negarse a incorporarse al ejercito norteamericano. Torturado a manos de los militares, cuando se reintegró a la vida civil ya no seria el mismo. Afortunadamente antes de su ocaso, graba para el sello Aladdin, una serie de grandes obras maestras. A principios de los años cincuenta, su salud empieza darle problemas, y la adición al alcohol empieza a pasarle factura. Es hospitalizado en 1955 poco después de una magnificas sesiones de grabación con Oscar Peterson, Buddy Rich o Hank Jones. En 1956 graba con el pianista Teddy Wilson dos discos soberbios y sale de gira por Europa con Miles Davis, Bud Powell y el Modern jazz Quartet.

En 1957 actúa por ultima vez con la banda de Count Basie en el festival de jazz de Newport y en diciembre de ese año, participa en el programa de televisión "The Sound of Jazz", donde, después de muchos años, vuelve a estar junto a Billie Holiday, interviniendo con ella en "Fine and Mellow", un blues que pone un nudo en la garganta a todos los presentes. Sin grupo fijo desde hace tiempo, la bebida le impide comer. Había abandonado a su familia y malvivía en una cutre habitación del Hotel Alvin, desde cuya ventana se pasa las horas con la mirada perdida observando la Calle 52. A pesar de todo en 1959 recibe una oferta del famoso club parisino "Blue Note" para actuar varias semanas. Allí permanece hasta el 13 de marzo tocando con los mejores músicos franceses. Regresa a New York en muy mal estado y fallece dos días después en su habitación sin haber cumplido los cincuenta años.

Lester Young, había sido toda su vida un bohemio excéntrico y maravillosos, viviendo en un mundo hostil lleno de hoteles cochambrosos y de racismo cruel. Encerrado en si mismo como autodefensa frente a los que no lo aceptaban, Lester Young logró crear un universo musical incomparable por su tranquila belleza. Intimista en las baladas, impregnadas de emoción y lirismo y que en los temas rápidos, su música rebosaba dinamismo y de una agilidad extraordinaria, pero siempre expresada con esa absoluta relajación con la que después de él, el jazz no conoció otra igual.

Biografia cedida per Apolo y Baco   www.apoloybaco.com    

MUSICS DE LA SETMANA

Miles Davis Quintet.
1964-1968


Quant apareix el primer àlbum d'estudi d'aquest gran quintet de Miles Davis, ESP (1965), aquesta formació al complert portava tan sols des de el 25 de setembre del 1964 actuant en directe. Aquestes actuacions van estar a Berlín, los Angeles, Paris, Copenhague i de nou a Alemanya al Sindelfingen el 8 d'Octubre del 1964 on va cloure aquella gira de tan sols 13 dies de durada. Es evident que tot i que l'ultim d'incorporar-se va estar Shorter, la resta del grup portava junta des de Maig del 1963 i això va estar clau en el posterior desenvolupament d'aquest quintet històric, on la entrada de Shorter per George Coleman va estar l'ingredient final d'una maquina de fer jazz contemporani absolutament perfecte.
Aquell magistral quintet format per Davis (t), Wayne Shorter (st),Herbie Hancock (p),Ron Carter (b) i Tony Williams (dr), seria per sempre mes l'última de les grans bandes acústiques de Miles, i per extensió, l'ultima mes gran formació en quintet de la historia del jazz fins a dia d'avui.
A diferència dels seus àlbums d'estudi, la participació en viu del quintet en els enregistraments en directe, i tot el que escoltarem en la nostra segona hora i que forma part del meravellós Bootleg d'aquest quintet a Europa el 1967 , per mi al menys, son un pas encara mes enllà en l'evolució de jazz i tot un referent de la musica del nostre temps.
El grup toca temes del repertori de Miles del seu període anterior i composicions dels nous vinguts a l'univers Davis. Footprints-Masqualero (Shorter), Riot (Hancock) i el tema Agitation del propi Miles. Tots aquest talls i la resta son moments on l'art jazzistic brilla a uns nivells realment inabastables, i que capten la atenció tant del bon aficionat com la del music mes exigent de manera absoluta. Tan val quins son els motius els quals la plana major de la critica de tot el mon adora aquest enregistraments de Miles entre el 64 al 68,i de ben segur deu ser per motius ben diferents. Els uns, (crítics i aficionats), per la meravellosa música que escoltaven incomparable amb la resta i d'altra banda els musics observaven atonits la tècnica que mostraven aquestes quatre bestioles al llarg d'aquest període i de la qual no en podien escapar-se del seu atractiu i del repte que això suposava, tant per a ells mateixos, com pels coetanis del propi Miles Davis.
És raonable assenyalar, però, que si bé alguns dels títols segueixen sent el mateixos que tocava el quintet dels 50, la velocitat i la exposició dins d'un marc absolutament innovador en quant a les normes no té comparació, i per tant, tant la pròpia filosofia de Miles, i tots els temes, pateixen una resurrecció innovadora en la forma i l'exposició, rascant superficialment les formes mes “free” però sense incloure-les com a part fonamental.
El respecte i l'ortodòxia que ell mateix havia conservat fins aquell moment s'eixamplava amb la mesura i coneixements d'un gegant del jazz com Miles, i començava a obrir-se un camí de modernitat musical incomparable, on la llibertat i el classicisme convivien amb una plasticitat i una harmonia com mai fins a les hores havia succeït en tota l'historia del jazz.
Smiles (1966), Sorcerer (1967), Nefertiti (1967), Miles in the Sky (1968), i Filles de Kilimanjaro (1968),son les mostres d'un enfocament on la improvisació d'aquesta formació va arribar a ser la mostra inexorable de la elasticitat musical, de la alteració del tempo en la totalitat del grup, una marca de la casa fins a les hores mai repetida. La màgia d'aquell quintet radicava amb la convivència del elements nous amb el tradicionals i per tant el creixement del seu art es presentava majestuós i absolutament innovador.
A traves d'aquesta immersió carregada d'impressionisme musical el propi jazz va créixer i van conviure la progressió d'acords tradicional amb el Jazz modal i començava un període anomenat Post-Bop amb aquest nou alliberament, un fet inaudit fins a les hores i on Miles Davis per tercera ocasió (però no última al llarg de l'historia) va estar l'amfitrió d'un moviment que encara es referent avui en dia, i que nomes te un problema, i es que tan sols ell i el seu grup van poder realitzar. Incomparables.

Andreu Fàbregas i Borràs

MUSICS DE LA SETMANA


EDDIE "LOCKJAW" DAVIS-
JOHNNY GRIFFIN




Eddie va néixer com Edward Davis el 2 de març de 1922 a Nova York i va morir a Culver City, Califòrnia, el 3 de novembre de 1986.
Va començar la seva carrera professional a finals de 1930 i malgrat l'estreta relació que mantindria amb el bebop uns anys més tard, el seu estil estava fermament arrelat en el blues i el swing.
Va obtenir grans experiències en bandes com les de Cootie Williams (1942-1944), Lucky Millinder i Andy Kirk (1945-1946) abans de començar a liderar els seus propis grups orientats fuertemenete al Rhythm & Blues.Va ser un protagonista essencial en l'orquestra de Count Basie en diverses ocasions (1952-1953, 1957, i 1964-1973).
El particular so que arrencava del seu saxo tenor va fer d'ell un músic molt imitat, sent un dels pocs intèrprets que van desenvolupar un estil personal inconfusible caracteritzat per la seva agressivitat i gran to bluesístic, però també capaç d'aconseguir una gran sensibilitat.
Per la seva banda Johnny Griffin com molts altres músics d'èxit de Chicago, va estudiar música al DuSable High School sota Walter Dyett, començant a tocar el clarinet abans de passar-se al oboè, saxo alt i, finalment, després de treballar en l'orquestra de Lionel Hampton , al saxo tenor juntament amb Arnett Cobb. Quan estava a l'institut, als 15 anys va arribar a tocar amb T-Bone Walker en un grup liderat pel germà de Walker. Va treballar en l'Orquestra de Lionel Hampton (sent la seva primera aparició a Los Angeles en un enregistrament de 1945 als 17 anys), i la va abandonar per unir-se a l'orquestra d'un col · lega de Hampton, el trompetista Joe Morris de 1947 a 1949. Va tocar amb els Messengers d'Art Blakey durant uns mesos de 1957, i en el sextet i quartet de Thelonious Monk el 1958. Durant aquesta etapa, va gravar un interessant treball amb Clark Terry en "Serenade To Bus Seat" acompanyant el trio Wynton Kelly, Paul Chambers i Philly Joe Jones. Va tornar a treballar amb Monk a la seva octet i nonet el 1967. Va gravar també amb el quintet de Nat Adderley el 1958 i una altra el 1978. Com a líder de la seva pròpia orquestra, el seu enregistrament per a Blue Note de 1956 Introducing Johnny Griffin, que va comptar amb Wynton Kelly al piano, Curly Russell al contrabaix i Max Roach a la bateria, li va proporcionar grans elogis per part de la crítica. Atès que ja havia aconseguit l'èxit als Estats Units, especialment amb el seu disc també per Blue Note de 1957 A Blowing Session amb la col · laboració de John Coltrane, es va traslladar a Europa.
Quan Eddie "Lockjaw" Davis i Johnny Griffin van unir forces per formar un combo amb els seus dos potents saxos tenors en la línia frontal, el hard bop es va assegurar d'afegir a la seva llista de famosos "enfrontaments" una nova i reeixida fórmula en què les"competències" no eren més que una disfressa per expressar l'admiració mútua que els protagonistes sentien entre ells.
Només cal recordar com a exemples el succeït entre Gene Ammons i Sonny Stitt, Dexter Gordon i Wardell Gray, Phil Woods i Gene Quill, Zoot Sims i Al Cohn, Frank Foster i Frank Wess i un inoblidable trobada de Sonny Rollins amb John Coltrane.
The Johnny Griffin & Eddie "Lockjaw" Davis Quintet va estar actiu tot just un parell d'anys però, en tan breu període va deixar un llegat realment impressionant: Tough Tenors, Tough Tenors Favorites, Pisces, The Tenor Scene, Lookin 'At Monk, Blues Up And Down, Live At Minton i Battle Stations, un títol que pot sonar molt "guerrer" però en el qual només van posar els seus grans i extravertits tons a prova perquè, en la "baralla", guanyéssim tots.
Secundats pel pianista Junior Mance, el contrabaixista Larry Gales i el bateria Ben Riley, els registres d'aquesta realització reeditada el 2011 per Fresh Sound Records, corresponen a preses en directe al mític Minton's Playhouse de Nova York el 6 de gener de 1961 que es el que podreu escoltar dins de la selecció que teniu a la vostra disposició en aquesta web.

MUSIC DE LA SETMANA



NINA SIMONE




Eunice Kathleen Waymon, nombre real de Nina Simone, nació el 21 de febrero de 1933 en Tryon, Carolina del norte. Era la sexta de ocho hermanos dentro de la familia de un obrero manual y una sirvienta doméstica. Niña prodigio, ya tocaba el piano a la edad de cuatro años y junto con sus hermanas cantaba en el coro de la iglesia metodista que su madre dirigía. En 1943, cuando tenía 10 años, dio su primer concierto de piano en la biblioteca de la ciudad. Allí conoció su primer aplauso y su primer choque con el racismo: durante el concierto quitaron a sus padres de la primera fila del local para acomodar a un grupo de blancos. Este episodio fue la primera de una cadena de experiencias traumáticas para ella, y está, sin duda, en el origen de su compromiso con la lucha por la libertad y por las reivindicaciones de los negros en Estados Unidos.

Con la ayuda económica de su profesor de música pudo estudiar en la escuela de música "Julliard" de Nueva York, y de allí su familia se trasladó a Filadelfia, donde intentó conseguir una beca para el Instituto Curtis, pero fue rechazada por el color de su piel. A pesar de que tenía una formación pianística clásica, para mantener a su familia tuvo que empezar a trabajar en 1954 en un club de Atlantic City como cantante. Fue entonces cuando cambió su nombre por el de Nina, tomado del castellano para definirse como "la pequeña" y Simone, de la actriz francesa Simone Signoret de quien era admiradora.
En 1959 grabó sus primeros discos para el sello Bethlehem. En ellos dio muestras notables de su talento como pianista, cantante, adaptadora y compositora. Algunas canciones se convirtieron en clásicos de su repertorio. La canción I Love You Porgy, de la ópera Porgy and Bess, de Ira y George Gershwin, le convirtió de golpe en una estrella, vendiendo un millón de copias. Desde estos primeros registros, su repertorio se llenó de jazz, gospel, blues, soul, música clásica y canciones populares de origen diverso, recorriendo una gama muy amplia en su repertorio en una amalgama totalmente personal, cálida y de enorme expresividad. Su forma de tocar el piano es decisiva en muchas de sus interpretaciones, pero especialmente en la conocida My Baby Just Cares For Me.
La influencia de Duke Ellington es patente en toda la obra de Nina, pero muy especialmente en este tipo de composiciones rebosantes de improvisación y de cercanía espiritual. Nina logra la complicidad del oyente con un empleo intencional de los silencios y minimizando el acompañamiento. Su voz a veces sólo susurra, pero luego grita o gime, transmitiendo todas las sensaciones que el alma humana es capaz de experimentar. Militante del movimiento de Panteras Negras, otro impresionante tema suyo, Young, gifted and black (Joven, dotado y negro), inspirada por Lorena Hansberry, se convirtió en el himno afroamericano. Fue también una estrecha colaboradora de James Baldwin, Sammy Davis Jr. y Harry Belafonte.
Harta del racismo y del estercolero del mundillo musical americano, Nina renunció su país en 1969, tras el asesinato de Martín Luther King. En 1974 se fue a Barbados y durante los años siguientes vivió en Liberia, Suiza, París, Holanda y finalmente en el sur de Francia, en donde residía hasta el día de su muerte ocurrida el pasado 21 de abril de 2003. En 1978 fue detenida a causa de su boicot al pago de impuestos para financiar la guerra de Vietnam. En 1984, la canción de su primer disco, "My Baby Just Cares For Me", se convirtió en un éxito enorme al aparecer en el anuncio televisivo de un perfume de Chanel. La canción había sido escrita para la película musical "Whoopee" en 1930, una obra d Thornton Freeland y Eddie Cantor que fue cantada y bailada por Ethel Shutta. Luego, en los años 50 la canción estuvo en el repertorio deFrank Sinatra. Nina la grabó en su primer álbum, publicado en 1959.

Aquesta Biografia es extreta de la pagina Apolo y Baco ,   www.apoloybaco.com

MUSIC DE LA SETMANA




DEXTER GORDON


Dexter Gordon (27 de febrer de 1923 - 25 d'abril de 1990)
És considerat un dels primers saxofonistes de bebop. Aquesta famosa fotografia de la vostra esquerra es de Herman Leonard amb Gordon fumant un cigarret durant una actuació al Royal Roost a Nova York el 1948, és una de les més importants icones gràfiques de la història del jazz.
Dexter Gordon va néixer i créixer a Los Angeles, on el seu pare era el metge de Duke Ellington i Lionel Hampton. Als 13 anys va començar a tocar el clarinet i a partir dels 15 es va passar al saxo alt i després al tenor.
Entre 1940 i 1943, Gordon entrà a la banda de Lionel Hampton, tocant a la secció de saxos al costat d'Illinois Jacquet i Marshall Royal. El 1943 feia els seus primers enregistraments com a líder, al costat de Nat King Cole i Harry Edison. Durant 1943-44 va apareixer a les bandes de Louis Armstrong i Fletcher Henderson.
Al 1945, Gordon s'establí a Nova York, on actuava i enregistrava amb Charlie Parker i també sota el seu propi nom. Gordon es va fer especialment famós com a virtuós pels seus duels amb el també saxofonista tenor i company seu, Wardell Gray, aquestes sessions eren una atracció viva popular del moment i les tenim documentades en uns quants àlbums entre el 1947 i el 1952.
La dècada dels 50 serà una època fosca per a Gordon, degut a problemes amb les drogues dels que no es començarà a recuperar fins a principis dels 60, primer com a compositor, després com a lider i finalment enregistrant alguns dels seus millors treballs per al segell Blue Note.
L'any 1962 viatja a Europa, establint-se a Copenhaguen i participant en els festivals més importants del continent, al costat de jazzmen europeus, com ara Tete Montoliu o amb músics nord-americans de pas.
L'any 1976 va tornar als Estats Units reapareixent al famós club Village Vanguard de Nova York aconseguint un important reconeixement.
L'any 1986 va tornar a Europa per a protagonitzar la pel·lícula de Bertrand Tavernier 'Round Midnight, essent nominat a un Oscar per la seva interpretació.
Dexter Gordon va viatjar diverses vegades a Catalunya on va conèixer a Tete Montoliu, amb qui va col·laborar en les seves estades europees i participant en dues ocasions al Festival de Jazz Terrassa els anys 1981 i 1982
Sovint es qualifica el so de Gordon de gran i espaiosos (fet que es pot relacionar amb la seva gran estatura física), i la seva característica tendència a tocar per darrere del pols. Una de les seves influències essencials fou Lester Young. En canvi ell fou una primera influència per a John Coltrane durant els anys 1940 i 1950. Tanmateix, la manera de tocar de Coltrane, de mitjans dels anys 50 i principis dels 60 influirà en l'estil de Gordon de llavors cap endavant. Les similituds en els seus estils inclouen les sonoritats transparents, intenses, metàl·liques, la seva tendència a enfilar-se cap als aguts, la seva habilitat amb la canya i amb el seu swing. Una de les particularitats de Gordon era el fet de recitar el text de cada balada abans de tocar-la.