Contacte Andreu Fàbregas-Tel:657535071 Mail: andreujazz@gmail.com

Programa nº 27













Avui recordem al gran pianista , compositor i arranjador, Don Grolnick. Continuarem repassant l'ultim àlbum de Joe Lovano Cross Culture i seguirem repassant l'ultim treball de la Afrodisian Orchestra , Satierismos. L'Albert Sanz amb la seva ultima obra O que serà i l'àlbum de Nicholas Payton dedicat a Louis Armstrong Dear Louis tancarán el nostre programa d'avui.
Gracies a tots.
Com sempre les portades dels discos les teniu aqui al costat.


Programa nº 26















En el nostre programa d'aquesta setmana encetem l'ultim treball dels Afro Blue , Don't Stop i també estrenem el treball liderat pels mestres Francesc Burrull i Josep Maria Farras, Empremtes. Seguim també amb l'ultim treball de Brad Mehldau, Where do You Star i rescatem del nostre bagul personal un magnific treball de Roberta Gambarini amb el gran Hank Jones.Tanquem el programa amb l'inoblidable àlbum de Benny Carter, Futher Definitions, un dels millors àlbums de tota la historia del jazz.
Espero que en gaudiu tant com jo.
petons.
Andreu
Com sempre les portades dels discos les teniu aqui a l'esquerra.

Programa nº25








En el nostre programa d'avui estrenem l'ultim treball del pianista Bernat Font amb el seu trio “Out For a While” i seguim repassant l'ultim treball del saxofonista Italia Stefano Di Batista , “Woman's Land.” Seguirem en aquest programa de novetats presentant l'ultim treball del Guitarrista Albert Vila , “Standards” i continuarem amb Richard Sussman i el seu ultim i flamant treball “Continuum”. Per finalitzar la nostra cantant de la nit, René Marie ens portara de nou al seu ultim disc “Voice of my Beautiful” i tancaran els North Atlantic Jazz Connection amb el seu album de presentació. 

Com sempre les portades les teniu aqui a la esquerra.
Gracies a tots.

Programa nº 24


En el nostre programa d'avui estrenem l'ultim treball de Joe Lovano Cross Culture i viatgem a traves del túnel del temps primer amb Lionel Hampton i després amb Beberly Kenney.
Retornarem de nou a l'actualitat amb Juan de Diego i el seu ultim treball Erbestea i amb l'Albert Cirera & Tres Tambors amb el seu primer treball Els Encants.
Rebeu una forta salutació i espero que en gaudiu tan com jo.
Andreu
*Com sempre les portades dels discos les teniu aqui a la esquerra.

Programa nº 23


En el nostre programa d'avui estrenem l'ultim treball de Brad Mehldau, Where do You Start, presentem la magnifica formació del País Basc, North Atlantic Jazz Connection i continuem escoltant el We Sing Wayne Shorter del Joan Díaz. La nostra cantant serà la Esperanza Spalding amb el seu àlbum Radio Music Society i tanquem amb el grandíssim Cedar Walton que ens portara el Blues de la nit. 
salud 
Andreu
Com sempre les portades dels discos les teniu aqui a la esquerra.

Programa nº 22

En el nostre programa d'avui fen una repassada a l'ultim treball del trompetista Roy Hargrove, encetem la reedició del gran desconegut pianista Chris Anderson, i continuem repassant els últims treballs de Josep Tutusaus i Jeronimo Martín Sexteto.
Gracies a tots




MUSIC DE LA SETMANA
CHRIS ANDERSON







Chris Anderson (26 febrer 1926-4 febrer 2008) va ser un dels pianistes que mes van influenciar a Herbie Hancock .
Nascut a Chicago i autodidacta, Anderson va començar a tocar a Chicago principalment als clubs a mitjans de la dècada de 1940 i va tocar també amb Von Freeman i Charlie Parker , entre d'altres. Contractat mes tard per Dinah Washington va marxar del costat d'aquesta cantant de la mateixa manera que altres musics abans que ell, no va durar molt de temps amb ella degut que Dinah era una busca raons per tots coneguda. Mes tard va marxar a Nova York i s'hi va quedar .
El 1960, va gravar el que podria ser el seu millor àlbum, amb el baixista Bill Lee i el bateria Art Taylor . El seu alumne Herbie Hancock el va elogiar altament dient que: "Després de sentir-lo tocar només una vegada, li vaig pregar que em deixés estudiar amb ell".
Malgrat el respecte dels seus companys, Anderson va tenir dificultats per trobar feina o aclamació popular degut en gran mesura a les seves discapacitats. Estava cec i els seus ossos tenien una atrofia i eren fràgils causant nombroses fractures que de vegades comprometien la seva capacitat per dur a terme les actuacions en els moments o llocs sol · licitats. Tot i aixi va continuar gravant fins ben entrats els anys 70.
Va morir el 4 febrer 2008 a Manhattan, New York City.

Andreu Fábregas. Camps de Cotó

Programa nº 21 Especial Jazz-Fusio


Es l'ultim programa del mes i per tant com es habitual aquesta setmana tenim un especial de dues hores. 
En aquesta ocasió farem una  passejada per el anys 70 i escoltarem el moviment imperant durant aquells anys. El jazz Fusió o jazz rock.
Posarem damunt la taula les diferents tendències amb Herbie Hancock, Larry Coryell, John McLaughlin and the Mahavishnu Orchestra,John Abercrombie, Return to Fortever, Weather Report,Pat Metheny, Defunk i Marcus Miller.
Salud for all

Andreu

Com sempre les portades dels temes del programa les teniu aquí al costat, i recordeu que per escoltar la segona part teniu de pitjar l'icona que posa descarrega de programes Ivoox.

Thank You.

Programa nº 20


En el nostre programa d'avui rendim un petit homenatge al gran trompetista Donald Byrd tristament desaparegut el passat 4 de Febrer, i en la segona hora marxarem amb ell al Half Note de Nova York en el memorable concert que va enregistrar el 11 de Novembre del 1960. També rescatarem la novetat dels Insòlit trio i el seu primer treball discogràfic. Retornarem a repassar un dels millors àlbums del passat any de la ma del sextet del Joan Vidal , Depfort Suite i tancará el programa el cantant Gregory Porter amb el seu darrer treball Be Good.

Segona Hora.
Homenatge a Donald Byrd
Va néixer a Detroit el 1932. Se'l considera un dels trompetistes més representatius del hard-bop posteriors a la mort de Clifford Brown.
Fill d'un capellà metodista i músic amateur, Donald Byrd ja interpretava peces clàssiques amb la trompeta en la seva època d'institut, arribant a tocar amb Lionel Hampton. Durant la seva estada a l'exèrcit, Byrd toca en la banda militar, i el 1954 finalitza la llicencitura en música a la Wayne State University. El 1955 se'n va a Nova York a aprofundir en els seus estudis de música, i ben aviat s'uneix als Jazz Messengers d'Art Blakey. Al mateix temps comença a fer diverses sessions com a líder pel segell discogràfic Savoy; també grava com a sideman sota el segell Prestige.
El 1957 s'uneix amb Gigi Gryce, fundant el Jazz Lab Quintet.
L'any 1958 signa un contracte d'exclusivitat amb Blue Note, associant-se amb el saxofonista Pepper Adams fins 1961, on demostra la seva creativitat com a compositor. Poc a poc es guanya una reputació com a estilista sòlid, amb un to net i melòdic. D'aquesta època cal destacar l'àlbum Byrd in Hand (1959).
El 1961, la gravació de Free Form suposa el début discogràfic d'un jove Herbie Hancock. Després d'una estada a Europa, retorna el 1963 amb A New Perspective, on incorpora cors de góspel en els arranjaments.
Paral·lament, Byrd desenvolupa una carrera com a acadèmic de la música, fent de professor en diverses universitats i assolint el doctorat en etnomusicologia. Inspirat pel moviment pels drets civils dels negres, comença a estudiar la música africana. En aquesta època grava els darrers àlbums d'estil hard-bop, com Mustang! (1966). Influenciat per Miles Davis, Byrd comença a apropar-se cap a un estil de fusió, amb l'ús de l'electrònica i de ritmes funkies. El 1972, amb el disc Black Byrd, una barreja de jazz, funky i R&B obté un gran èxit. Resulta ser el disc més venut en la història de Blue Note, tot i que les crítiques no li són gaire favorables. Els anys 70 i 80 fa de mànager de músics joves, amb els quals també grava. destaca especialment el grup de fusió The Blackbyrds . Va morir el passat dilluns 4 de febrer d'aquest any 2013.

Programa nº 19


De tant en tant imagino que a molts de vosaltres us passa com a mi quan mireu la vostra discografia i de sobte et trobes amb un disc que feia temps que no escoltaves i entones un “Cony que maco , que fas per aquí”. Aixi he volgut començar avui el meu programa amb un d'aquells enregistraments que feia anys i panys que no escoltava, el àlbum Herb Ellis Meets Jimmy Giufree del 59 amb una joia de tema que du per títol Remember. Seguim amb Giufree per presentar al amfitrió de la nostra segona hora , el gran Lee Konitz. Continuarem amb un to molt fresc repassant l'ultim treball del Perico Sambeat- Elastic i recordarem de nou el fenomenal trio suec liderat per malaurat pianista Esbjörn Svensson, EST i el seu album Plays Monk.
Tancarem l'espai d'avui amb els Nelson Project i el seu homenatge a Joe Henderson , Mode Joe i el vetera Max Sunyer amb el seu ultim àlbum, Secrets.

Salut

Andreu Fábregas i Borràs.

SEGONA HORA-LEE KONITZ



Des de els seus començaments a la orquestra de Claude Thornill al 1947 ja es veia clar que aquell jove xaval d'ulleres de pasta i una tímida simpatia, donaria a parlar per la seva vàlua com interpret jazzistic de alta volada.
Alumne avantatjat de la escola Tristano aquell jove music que va formar part de la meravellosa orquestra Capitol de Miles Davis amb aquell llegendari Birth of the Cool del 1949,començaria a partir de mitjans dels anys 50 a recorre un camí com a lider que encara avui en dia es mantén en actiu. Una historia, la de Konitz, marcada per estar al costat dels mes grans, Bill Evans, Miles Davis, Stan Kenton, Jimmy Giufree, Charles Mingus, Gerry Mulligan , Paul Bley , Joe Henderson o Elvin Jones entre molts d'altres i ell al seu costat fent gala de les mínimes exigibles que un bon dia li va inculcar el mestre Tristano, improvisació , motivació i modernitat.
Avui en la nostra segona hora estarem amb aquest home que de tanta admiració que va sentir per Parker es va negar a fer seguidisme “parkeria” i es va anticipar a les avantguardes dels anys 60 experimentant amb els seu propi estil i evolucionant dia rere dia per mantenir-se al marge dels demés amb una personalitat com pocs han tingut dins de la historia del Jazz.

Andreu Fàbregas i Borràs

Programa nº18

Aquesta setmana encetem el programa amb l'antològic solo de Jimmy Hamilton a la Orquestra de Duke  Ellington al 1955 i el seu Clarinet Melodrama com a mode de presentació de la nostra segona hora dedicada a Duke i al període 1953-1955 per Capitol Records. Seguirem amb un fenomenal àlbum de McCoy Tyner dedicat a Burt Bacharach del 1997 amb una orquestra conduïda per John Clayton. Recordarem de nou un dels millors albums amb cordes de tots el temps com va ser el Winter Moon de Art Pepper amb la conducció de Bill Holman i el propi Hollman estarà present també al següent dels temes, un tall de la Orquestra de Stan Kenton al 1953 amb Lee Konitz com a protagonista principal. Albert Sanz i el seu fenomenal ultim treball Oh que sera com a music de casa i Maria Schneider i el seu Sky Blue tancaran el nostre programa d'aquesta setmana.

SEGONA HORA.


Tots aquells de vosaltres que sou habituals al meu programa sabeu que gegants com Armstrong, Parker, Miles o Coltrane entre d'altres, tenen totes les temporades un especial dins del meu espai.
Aquesta setmana la segona hora del programa (nomes per Internet) està dedicada a aquell que jo sempre anomeno com l'Inventor del Jazz, Duke Ellington. L'Any 1953 Duke signava contracte amb Capitol records i tot i que no eren moments massa bons per la Orquestra de Duke, dins d'aquest període i d'aquest segell el mestre va deixar obres del tot imprescindibles. Dos anys abans d'aquests enregistraments al 1951, va ser el moment de la marxa de musics tan talentosos i importants dins de la Orquestra de Duke com Ben Webster o Barney Bigard entre d'altres, però la marxa mes difícil de pair per Duke va ser la de una de les animes de la mateixa banda, Johnny Hodges, fet pel qual en el propi moment de signar per Capitol Records la premsa, que anys abans no havien escatimat elogis per Duke i la seva Big Band, anunciava diàriament que la desaparició de la banda era a molt trigar qüestió de mesos.
Per sort, George Wein, Newport , Gonsalves i com no, la senyoreta rossa que va fer tornar al public al seu seient amb el solo de Gonsalves a Diminuendo and Crescendo in Blue, van tornar al lloc que es mereixia la big band de Duke aquell inoblidable dissabte 7 de Juliol de 1956, la mes gran de totes al llarg de la tota la historia del jazz.
En aquest especial el que he volgut es plasmar-vos per enèsima vegada la majestuosa musica d'aquest geni i també recollir temes que es van composar entre aquells anys 1953 al 1955, entre d'altres el primer cop que es va enregistrar el clàssic Satin Doll , els fenomenals talls a trio en l'inoblidable Piano Reflections o el record d'àlbums com Dance to the Duke , Ellington 55 o Ellington Showcase.
Espero que en gaudiu tant com jo a l'hora de fer aquesta selecció.

Regards to all.

Andreu



Programa nº 17


En el nostre programa d'avui encetem l'ultim treball del pianista i compositor Richard Sussman Continuum, fem la presentació de l'ultim treball del saxofonista Albert Cirera Els Encants i estrenem l'àlbum del cantant de color Gregory Porter, Be Good 
Recordarem també un fenomenal blues que va enregistrar al 1959 Gene Ammons al costat d'un no menys fenomenal quintet i tancarem amb un avanç de l'especial de Duke Ellington que estem preparant per la setmana vinent.
Com sempre les portades del discos les teniu aqui a la vostra esquerra.
Abraçades a tots.
Andreu

Programa nº 16

Especial guitarristes.

Un bon dia de l'any 1939 el gran John Hammond es trobava al Ritz Cafe i de sobte apareix en escena el gran Charlie Christian.El bo de Hammond sorprès per la qualitat d'aquell jove guitarrista d'immediat el recomana al gran Benny Goodman. De llavors ensá el mon de la guitarra en Jazz va cambiar per sempre mes.
Nosaltres aquesta setmana viatjarem en companyia d'uns quants guitarristes que sota el meu humil parer han estat fonamentals en la historia del jazz modern des de la època post Christian fins els nostres dies. Soc conscient que han quedat fora de la selecció gegants com Mc Laughlin, Jimmy Raney, John Scofield o l'inoblidable Sean Levitt entre molts d'altres, però l'espai es el qui mana.
Com sempre les portades dels discos seleccionats les teniu aqui a la vostra esquerra. 
Gracies a tots i espero que en gaudiu tan com jo al enregistrar-ho.
Recorda que per escoltar la segona part del programa d'aquesta setmana tens d'entrar a la zona de descarregues que hi ha a la esquerra: IVOOX.

Pdta:
Vull dedicar aquest programa amb tota la seva integritat a la meva família de Palma de Mallorca, Fábregas , Durán i Deop i molt especialment al Joan Carles Fábregas Durán. 

Atte: Andreu Fábregas i Borràs.

Fe d'errades:
En la locució del tema de Pat Martino Three Base Hit  he omes sense adonar-me'n al pianista  Gil Goldstein per error.
Disculpeu i moltes gracies.

Programa nº 15





DAVE BRUBECK


Dave Brubeck, nació en el seno de una familia burguesa y muy religiosa. Su madre era pianista, sus dos hermanos mayores estudiaban música clásica y el joven David, estudiaba piano y violonchelo desde los nueve años. Profundiza sus estudios de piano, teoría y composición en el "College of Pacific" tras renunciar a sus estudios de veterinario. El ejercito lo envía en 1944 a combatir con las fuerzas aliadas en Francia y tras el armisticio, dirigió una pequeña orquesta militar. Cuando vuelve a EE.UU. estudia con el prestigioso compositor francés, Darius Milhaud y organiza un octeto experimental con otros alumnos del maestro francés.

     Ídolo manifiesto de Duke Ellington - su música hizo que Brubeck abandonara los terrenos de la música clásica por el jazz - soportó al principio de su carrera, criticas durísimas sobre su forma de tocar, sobre su música y sobre su calidad como pianista. Con la perspectiva histórica que da el tiempo, se le reconoce el haber intentado, y en cierto modo logrado, una fusión entre elementos de la música europea y el jazz, sobre todo en su faceta de compositor.

    En 1951, crea su famoso cuarteto con el saxofonista alto, Paul Desmond, desde donde se lanza a dar conciertos por colegios y universidades hasta que en 1954, la prestigiosa revista "Time", le dedica su portada. Cuando en 1956, se incorpora al cuarteto el excelente batería, Joe Morello y el no menos magnifico contrabajista, Gene Wright en 1958, el cuarteto se refuerza sensiblemente ganando en calidad y eso hace que Brubeck y Desmond, empiecen a ser conocido fuera de los Estado Unidos realizando giras por los cinco continentes con el patrocinio del Departamento de Estado americano,

     El éxito de masas y publico, le llega en 1959 cuando graba la extraordinaria composición creada por Paul Desmond, "Take Five". El éxito de aquel disco grabado para Columbia, titulado "Time Out" produjo records  de venta y de audiencia que se prolongó Practicamente hasta la marcha de Desmond del cuarteto, hecho que ocurrió en 1967. Desde entonces, un par de felices reencuentros con Desmond y un pianista que todavía hoy a sus mas de ochenta años, se le recuerda con simpatía.          

Programa nº14






Especial Jazz in Paris.

El nostra programa d'aquesta setmana es submergeix dins de l'obra discogràfica que va aparèixer pels voltants del 2000, anomenada Jazz in Paris.
Amb una col·lecció total de mes de 100 cds. Jazz in Paris retrata la historia del Jazz que tan en directe com en enregistraments d'estudi es van realitzar entre el 1935 fins a mitjans dels anys 60 incidint majoritàriament en la dècada dels 50.
Una recerca magistral de la ma dels millors crítics i estudiosos en la matèria musical jazzistica francesa, on es destaquen, entre d'altres, enregistraments exclusius de musics autòctons i tots aquells d'altres grans gegants del jazz que tant com si fos de passada o per quedar-se a la ciutat de la “La Tour Eiffel”,  van deixar una empremta mes que destacable dins de la historia de França i del Jazz.

Avui repassarem els primers 7 cds. De la col·lecció amb els trompetistes Louis Armstrong, Miles Davis, Donald Byrd, Buck Clayton, Peanuts Holland , Bill Coleman i el saxofonista tenor Charlie Singleton.

Espero que en gaudiu tant com jo.

Abraçades a tots,

Andreu

Music de la Setmana-Prog.nº 13



CHARLIE CHRISTIAN




Charlie Christian, nació en el seno de una familia respetable de Dallas y en ambiente musical muy profundo. Su padre era guitarrista y cantante de blues y ello junto a sus estudios en la "Douglas School" contribuyó poderosamente a crear en el una amplia base musical. Sus influencia primarias fueron músicos de jazz de visita a su ciudad natal, y sobre todo de Lester Young quien en su visita a Oklahoma, donde ya se había trasladó con sus padres, armó una verdadera revolución musical en los ambientes musicales de la comunidad negra. 

     Colabora con varios grupos locales y en la orquesta de sus hermanos: Clarence y Edward; con el pianista Alphonso Trent -tocó allí el contrabajo- y con la orquesta de Anna Mae Winburn. En St Louis, toca fugazmente con el contrabajista, Jimmy Blanton en la banda de Jeter Pillars. Es en 1936, cuando en una "jam sessions" bate a todos los demás guitarristas de Kansas City, entre ellos al célebre Jim Daddy Walker, que era el mejor guitarrista de aquella época. Hasta entonces, Christian, tocaba la guitarra acústica lógicamente  y es en 1937 cuando la vida de Charlie Christian y la historia del jazz va a cambiar radicalmente. Conoce a Eddie Durham, el primer músico que utilizó la guitarra amplificada en el jazz en un disco con Jimmie Lunceford en 1935, pero Christian sabedor de las posibilidades de ese nuevo instrumento, le da formas improvisadas y "inventara" todo lo que de ese instrumento se puede conseguir.

     John Hammond, el famosos cazatalentos musical, se lo presenta a Benny Goodman y a partir de ahí, la relación del clarinetista con aquel joven guitarrista negro fue un acontecimiento histórico en el jazz. Christian solía después de sus actuaciones con Benny Goodman, pasarse por los clubes de Harlem y en particular por uno que había en la Calle 118 llamado "Minton's Playhouse" donde se desarrollaba diariamente unas "jam sessions" espectaculares y donde jóvenes músicos desconocidos para el gran publico estaban inventando el nuevo sonido del jazz, llamado bebop. Su aportación a este sonido fue fundamental para junto con el pianista, Thelonius Monk y el batería Kenny Clarke, dar soporte rítmico a los sonidos inventados por el tandem, Charlie Parker/Dizzy Gillespie.

     Lamentablemente una tuberculosis contraída en la infancia hizo que a la muy temprana edad de 25 años, Charlie Christian, falleciera después de estar varias semanas hospitalizado.

Programa nº 12

En el nostre programa d'avui estrenem una nova reedició de Fresh Sound Records dedicat al sempre modernista i contemporani saxo tenor  texá Booker Ervin, estrenem també el treball del saxofonista Suec Fredrik Carlquist, Barcelona-Estocolmo, tornem a endinsar-nos en el sextet del pianista Jerónimo Martín. Dianne Reeves ens porta el tema vocal de la nit i la gran Maria Schneider tanca el programa amb la seva impressionant Big Band.

Com sempre les portades dels discos les tens aqui al costat

Salut.

Andreu Fábregas - Camps de Cotó -2012

Programa nº 11


En el nostre programa d'avui encetem el treball del singular trio "Insòlit Trio", l'ultim treball del trombonista Josep Tutusaus "Champagne Sparkle", la reedició del Àlbum del 1961 de Bill Hardman "Saying something", el treball de Chris Cheek "Blues Cruise" i finalment rendim un petit homenatge al gran Nat King Cole en la seva vessant mes pianística al costat del seu primer i llegendari trio, amb Oscar Moore a la Guitarra i Wesley Prince al Baix.
Espero que en gaudeixis tant com jo. 

Com sempre les portades dels discos les tens aqui al costat

Salut.

Andreu Fábregas - Camps de Cotó -2012

Programa nº 10


En el nostre programa d'aquesta setmana escoltarem l'ultim treball del Joan Diaz, "We Sing Wayne Shorter" i la fenomenal "Suite Urbana" del Vicens Martín. L'Album dels The Claudia Quintet "Royal Toast" , la reedició de 3 lps per part de Fresh Sound records de Bill Barron amb el quintet coliderat amb Tef Curson i per fi un mes que romantic Nat King Cole sota la direcció de Ralph Camichael al 1965 per Capitol. 
Espero que en gaudiu tant com jo.
Andreu
Ja sabeu com sempre les portades les teniu aqui al costat.
Regards

                                        


Programa nº 9

ERROLL GARNER


La precocidad marcó los primeros pasos de Erroll Garner, un pianista clásico de jazz nacido en el seno de una familia de miembros del coro de la Iglesia de Pittsburgh, ciudad dónde nació en 1921. El padre además tocaba el saxofón, la guitarra y la mandolina en un grupo de aficionados. De pequeño mientras todos sus cinco hermanos estudiaban piano, el tocaba de oído las melodías que salían del vetusto gramófono domestico donde las manos de Art Tatum, Teddy Wilson, Earl Hines o Fats Waller, le introducían en el jazz. En la escuela coincidió con Dodo Marmarosa, Billy Strayhorn y Ahmad Jamal. Los dos primeros ejercieron una fuerte influencia en el, mientras Jamal sería posteriormente uno de sus mejores discípulos.

En 1944 decide marcharse a New York y tuvo la suerte de sustituir nada mas y nada menos que al gran Art Tatum, en el trío del contrabajista, Slam Stewart, que actuaba regularmente en el famoso club "Three Deuces" de la calle 52 en Harlem, y lo hizo además con naturalidad, cosa nada fácil cuando estaba Tatum por medio. Inmediatamente vinieron las primeras grabaciones a piano para Savoy acompañando a Stewart y entres esas grabaciones el mítico tema "Laura" cuyo éxito de critica y sobre todo de ventas dio a Garner la oportunidad de trabajar para numerosas casas discográficas de la época. Fue entonces cuando se cruzó en su camino los elogios de la prestigiosa revista, "Down Beat", quien lo elogiaba en estos términos: !El único pianista con dos manos desde los tiempos de Fats Waller!

Su época inicial fue por tanto muy fructífera y el feeling de su piano era comparado con el canto de la mismísima Billie Holiday, por alguien tan entendido en la materia como la magnifica pianista, Mary Lou Williams. Se cruzó en febrero de 1947 en Los Ángeles en el camino de Charlie Parker con el saxofonista recién salido del hospital de Camarillo. De aquélla sesión queda un original "Cool Blues" donde Garner sale airoso de la prueba. Posteriormente su carrera se dispara y las actuaciones no cesan. Lo mismo está en el Royal Roots tocando con todos unos "All Stars" como se traslada a Paris para participar en la primera semana del Jazz en la capital francesa. En 1950, Garner ficha para Columbia y con ese sello aparece sus disco mas reputado y el que todavía hoy sigue siendo el disco de piano de jazz mas vendido del mundo: el celebérrimo y espléndido "Concert By The Sea" lo que además le reportó el titulo honorífico por Down Beat de músico del año en 1958.

A mediados de los años cincuenta, ficha por Mercury y logra uno de los periodos mas fructíferos de su carrera. Así el 7 de julio de 1954 graba en solo tres horas, 32 fantásticos solos de piano, siempre en primeras tomas y diecinueve días después , el 27 de julio de aquel año 1954, entra en el estudio para grabar una encantadora balada conocida como "Misty" y que sería después todo un gran standars de jazz gracias a la letra de Johnny Burke.

Los admiradores de Erroll Garner, cubren todo el espectro musical, los hay de estilos conservadores y también progresistas, clásicos y modernos pero el mercado se acuerda poco de el y sus discos se reeditan con dificultad a pesar de que su talento es intemporal, inmune a las modas y a los vaivenes de la música del siglo 

Aquesta biografia esta cedida pels nostres comanys de Apolo y Baco. www.apoloybaco.com

Apolo y Baco es una pagina recomanada pel Camps de Cotó. 

Programa especial nº 7

"Els 100 millors discos del jazz Català"


Aquesta setmana tornem a tenir programa especial dedicat íntegrament al Jazz Català i concretament a Pere Pons i a Marti Farré en motiu de la publicació del seu llibre "Els 100 millors discos del Jazz Català”.
El llibre “Els 100 millors discos del jazz català”, resulta una obra imprescindible per tots aquells que es vulguin apropar a un dels fenòmens musicals mes plurals de casa nostra, el Jazz, i encara que que aquest fill centenari , el disc, es prop de la seva desaparició (al menys tal i com fins ara l'hem conegut) , es encara avui el primogènit mes proper i fiable dels seus creadors.
El tractament del llibre de la ma d'aquest dos aguerrits periodistes es realitza de manera transversal, i al igual que el seu amfitrió, el jazz , els diferents articles relacionats cada un d'ells amb una obra discogràfica, pateixen una mesurada i entenedora dissecció que el lector tan aficionat com professional agraeix de principi a fi.
Una obra indispensable i on per enèsim cop es torna a posar de manifest la grandesa d'una terra amb una pròpia idiosincràsia musical i cultural, de caràcter plural i acollidora, ortodoxa i transgressora i que en forma de jazz fa gran el nostre país, Catalunya.

Andreu Fâbregas
Camps de Cotó. 2012

Programa Especial, nº 6


Imagino que els meus companys, que com jo, realitzen programes des de les diferents emissores els i deu de passar com a mi quan malauradament cada setmana hi han petites joies que ens agraden molt i que tan per un motiu com per un altre anem deixant sempre per la setmana vinent. 
Curiosament  (al menys a mi) , resulta que tots aquests temes tenen una qualitat destacadíssima i no els vols cremar de manera inadequada, sinó que esperes el moment idoni.
Aixi dons aquesta setmana deixo descansar als meus nens (a tots menys un) i les novetats, i em dedico a posar-vos una selecció que espero sigui del vostre gust.
Com sempre les portades les teniu aquí al costat perquè no perdeu la pista.
Prometo que us agradarà, paraula de jazzman.

Andreu Fàbregas

MUSIC DE LA SETMANA




BILLIE 
HOLIDAY



Entre las voces femeninas del jazz, la de Billie Holiday (1915-1959), constituye un caso singular por lo azaroso de su vida contada por ella misma en su famosa autobiografía titulada: "Lady Sings The Blues". En ella, Billie Holiday relata como fue su vida desde la misma infancia: violación, acusaciones de prostitución, reformatorios, alcohol, drogas, racismo, cargos por tráfico de estupefacientes, cárcel, inhabilitación para cantar y, por último, la muerte.

Eleanora Fagan, que así se llamaba en realidad, nació en el gueto negro de Baltimore y su padre, Clarence Holiday tocaba la guitarra y el banjo en la banda de Fletcher Henderson. Se interesó por la música a los diez años influenciada por Bessie Smith y Louis Armstrong, cuando los escuchaba en el gramófono de su casa a ambos.
En 1930, recorriendo Harlem en busca de trabajo, entra en un pequeño club que se llamaba: "Pod's and Jerry's" situado en la Calle 133, ofreciéndose como bailarina. El resultado de la prueba es un desastre y a instancias del pianista se atreve a cantar. Cuando canta "Trav'lin All Alone", las conversaciones en el bar se paran y ahí empieza todo. En 1933, John Hammond, productor musical va a oírla cantar en el club "Log Cabin" y maravillado, habla con Benny Goodman quien el 27 de noviembre de aquel año le abre para toda la vida las puertas de un estudio de grabación.

Con Goodman, permanece poco tiempo y empieza a cantar en clubes mas importantes. Actúa en el famoso "Apollo Theatre" y es contratada por Joe Glaser, el manager de Louis Armstrong. En 1935 aparece cantando con la orquesta de Duke Ellington en la película "Simphony in Black" e inicia una larga y fructífera relación musical con el pianista Teddy Wilson en el sello Columbia. Con Wilson graba cerca de un centenar de canciones y junto a ella tocan los grandes solistas de la época: Ben Webster, Johnny Hodges, Bunny Berigan, Roy Eldridge y sobre todo, Lester Young, con quien alcanzaría una simbiosis creativa del que se encuentran pocos ejemplos en la historia del jazz.

También cantó en la orquesta de Count Basie en 1937 y en 1938 con Artie Shaw, pero el mundo de las grandes orquestas no era el suyo y sus experiencias como vocalista de bigband entre 1936 y 1938 no le dejaron grandes recuerdos. Holiday, se transformó en una estrella de los escenarios de los clubes de New York a principios de los 40, y consigue un contrato de larga duración en el famoso club del Greenwich Village, el "Café Society", regentado por el judío, Barney Josephson, antirracista y de ideas claramente progresistas. Billie tenía solo veinticuatro años y ya era una cantante objeto de culto entre sus seguidores.

En 1943, ganó por primera vez la encuesta de críticos organizada por la revista "Esquire" por delante de Mildred Bailey y de Ella Fitzgerald y al año siguiente grababa para el pequeño, pero selecto sello Commodore, una serie de temas magníficos entre los que destaca su emblemático "Strange Fruit" un alegato antirracista demoledor y el maravilloso "Fine and Mellow" un hermoso blues. En 1945, se casó con el trompetista, Joe Guy, también adicto a la heroína y en agosto de ese año, grabó la versión de referencia del tema "Don't Explain" uno de sus canciones mas hermosas. 1946 la vio participar en un concierto en el teatro neoyorquino Town Hall y la aparición en una película junto a Louis Armstrong, titulada, "New Orleáns", interpretando el papel de una sirvienta.

Sin embargo, la historia de su vida va cuesta abajo a partir de 1950. Cantó en Chicago con Miles Davis y se reencontró con Lester Young en Philadelphia. Norman Granz la contrató para su sello discográfico y también la incluyó en las giras del JATP y en 1953, viajó por primera vez a Europa. A su regreso, ingresó voluntariamente en una clínica para intentar rehacer su vida y tuvo una efímera recuperación que aprovechó para reaparecer en un capitulo televiso dedicada a las "Siete Artes" de la CBS titulada "The Sound of Jazz". El memorable y estremecedor "Fine and Mellow" que cantó acompañada de Lester Young puede considerarse un hito en la historia del jazz. El álbum de 1958, "Lady in Satin", encontró a la artista de 43 años de edad haciendo grandes esfuerzos para cantar como en los mejores tiempos, y al año siguiente falleció. Cuatro meses antes, lo había hecho su admirado Lester Young.

Su muerte pareció una cruel burla del destino; moribunda e inconsciente en la cama del hospital, la policía intentó esposarla acusada de consumir heroína mientras agonizaba.

Biografia cedida per Apolo y Baco wwww.apoloybaco.com

Aquesta pagina conta amb el suport i esta especialment recomanada pel Camps de Cotó   

Camps d'estiu prog. 3-(jazz sense paraules)-CONTINGUT

1-My Dungeon Shook
2-No one Knows just....
Kevin Mahogany-
Double Rainbow-Enja-1993
Kevin Mahogany-(voc)-Ralph Moore(st)-Kenny Barron(p)
Ray Drummond (b)-Lewis Nash (dr)
3-Beautiful
Albert Cirera & tres tambors
Fresh Sound records-2011
Albert Cirera (st)-Marco Mezquida (p)-Marko Lohikari-(b)-
Oscar Domenech (dr)
4-Suite of Semblance part II
5-As the Crow Flies
E.S.T- Winter in Venice-Gul records 1997
Esbjörn Svensson (p) -Dan Berglund (b)-Magnus Öström (dr)
6-Madhouse
Gene Ammons-The Happy Blues-Prestige-1959
Gene Ammons (st)-Jackie McLean (sa)-Art Farmer (tr)
Duke Jordan(p)-Adisson Farmer (b)-Arthur Taylor (dr)
Candido (conga)
7-One Hundred Years of Solitude
Albert Vila-Standars-Quadrant records 2012
Albert Vila (g)-Reinier Elizarde (b)-Jordi Rossy (dr)
8-Indian Point
Dave Douglas Quintet Live at the Jazz Standard-Koch-2006
Dave Douglas (tr-ct)-Uri Caine (p-k)-Donny McCaslin (st)-James Genus (b)
Clarence Penn(dr)



Camps d'estiu prog. 2-(jazz sense paraules)-CONTINGUT

1-Now's The Time – Charlie Parker-8:30
Keith Jarrett at the blue note-The Complete Recordings
Piano – Keith Jarrett-Double Bass – Gary Peacock-Drums – Jack DeJohnette
ECM Records ‎–1995
----------------------------------------------
2-Splitz-Gorka Garay
Gorka Garay- El Cazador de Luz
Gorka Garay: Saxo Tenor- Pau Doemnech: Clarinet baix-Marco Mezquida:piano
Paco Perera: Baix-Carlos Falanga : Bateria
Quadrant Records: 2013
----------------------------------------------
3-Buck's Bon Voyage– André Persiany:4:39
Buck Clayton -trumpet-André Persiany-piano-Jean-Pierre Sasson: guitar-
Michel de Villers:-tenor sax- Charlie Blareau: bass-Gérard Pochonet:drums
Paris November 1953
Universal Music S.A. France
----------------------------------------------
4-Melba's Mood-Melba Liston
Back on the Scene
Bennie Green: -Trombone-Charlie Rousse: Tenor Sax-Joe Knight:piano-
George Tucker: bass-Louis Hayes:drums
Blue Note: March 23,1958
----------------------------------------------
5-Let Me Love You
6-Tenderly
Dianne Reeves-The Grand Encounter
Vocals – Dianne Reeves-Vocals, Tenor Saxophone – James Moody-Trumpet – Clark Terry
Piano – Kenny Barron-Bass – Rodney Whitaker-Drums – Herlin Riley
Blue Note - 1996
----------------------------------------------
7-Serenity
Nelson Project: Mode Joe
A.Cirera: tenor sax-P.Arias: alto sax-R.Albero:trumpet-N.Escolà:bariton sax-E.Peinado:guitar
F.Mazzanti:piano-M.Krapovickas:Bass-P. Mula:drums.
Quadrant records: 2011
----------------------------------------------
  8-Chi-Chi
  9-I Remember You
10-Now's The Time
11-Confirmation
Charlie Parker Quintet-Fine sound Studios.
Charlie Parker: alto sax- Al Haig: piano-Percy Heath:Bass-Max Roach:drums
New York 28 july 1953
Clef Records-(Verve)
----------------------------------------------
Com sempre les portades d'aquesta audició les teniu aqui a la vostra esquerra.




MUSICS DE LA SETMANA








MJQ
Modern 
Jazz 
Quartet



Formado inicialmente en 1952 por el vibrafonista, Milt Jackson, el pianista y director musical del mismo, John Lewis, el baterista, Kenny Clarke y el bajista, Ray Brown, el "Modern Jazz Quartet" es uno de los combos de jazz mas populares e influyentes de la historia del jazz moderno.

Todos ellos habían pertenecido a la bigband de Dizzy Gillespie, a mediados de los años cuarenta y se establecieron como grupo por primera vez en el verano de 1951 bajo el nombre de "Milt Jackson Quartet" y solo con ocasión de una sesión de grabación. En 1952, la formación adoptó el nombre con el que pasó a la posteridad en el jazz y al poco, Percy Heath, reemplazó a Ray Brown al contrabajo. En 1954, el grupo ya estaba suficientemente consolidado y empezó a obtener el favor del publico y comenzaron las grabaciones y conciertos con cierta asiduidad. A finales de ese año, Kenny Clarke, fue reemplazado en la batería por Connie Kay, quedando así configurado definitivamente el MJQ.

El "MJQ" como ha llegado a ser conocido universalmente, consiguió alcanzar un equilibrio perfecto entre arreglos e improvisaciones debido al magnifico trabajo en la dirección musical de John Lewis, quien aportó construcciones magníficamente concebidas para que el grupo brillara con ellas. La influencia de la música y la cultura europea en Lewis, dieron al MJQ, una sucesión de formatos muscales que iban desde una suite clásica propia del Siglo XVIII como queda plasmado en su extraordinario álbum "Fontessa", hasta bandas sonoras para filmes como "No Sun In Venice". El MJQ también disfrutaba haciendo música con sus invitados produciendo en los años cincuenta álbumes notables con Sonny Rollins o Jimmie Giuffre, o en los sesenta con Paul Desmond.

Sus grabaciones con orquestas interpretando la música que John Lewis componía, era otra de sus habilidades. The Modern jazz Quartet, tuvo la capacidad y la calidad de ser escuchado en ámbitos no estrictamente jazzisticos, y eran muchos los aficionados a otros estilos de música que se mostraban interesados en su música. La prueba de ello fue cuando el sello discográfico que producía a "The Beattles", (Apple) se intereso en grabar con ellos, hecho no conocido nunca en la historia del jazz.

Hacia 1974, y dado el enorme esfuerzo que todos hacían por mantener fresco musicalmente al grupo, todos los miembros de la banda sintieron la necesidad de separarse, pero desde 1982, el productor del sello discográfico, Pablo Records, los persuadió para que, al menos una vez por año, se unieran de nuevo para realizar una gira, cosa que hicieron ininterrumpidamente hasta finales del pasado siglo.  

MUSIC DE LA SETMANA


JOE HENDERSON


Joe Henderson (1937-2001) quizás sea el saxofonista tenor mas importante del jazz surgido tras la estela de John Coltrane y Sonny Rollins. Durante su juventud, el saxofonista mantuvo una actividad constante y de resultados brillantes en formaciones y grupos muy sólidos y diversos como cuando estuvo con el pianista, Herbie Hancock, o Donald Byrd. Su estilo, elegante y discreto y sus estudios en el "Kentucky State College" y en la "Wayne State University", sirvieron para modelar a un músico que estaría destinado a ser alguien importante en la escena del jazz.
Pocos músicos de jazz podrán esgrimir una carta de presentación tan rotunda y de tanta calidad como cuando Joe Henderson se metió en los estudios de grabación para grabar en el sello Blue Note una obra maestra de jazz imperecedera como fue el titulo de su primer álbum titulado significativamente "Page One". Apenas dos meses antes de esa histórica grabación, Joe Henderson había entrado por primera vez en una sala de grabación para acompañar al gran trompetista, Kenny Dorham -que posteriormente lo incorporaría a su grupo durante dos años, 1962 y 1963- en su álbum titulado "One More Time". Poco después también grabó con el guitarrista, Grant Green una sesión que dio como resultado el disco "Am i Blue".
La participación de Henderson no pasó inadvertida para los directores musicales de Blue Note y rápidamente paso a engrosar la nomina de artistas del exquisito sello azul. En Blue Note grabó junto a Lee Morgan, Horace Silver (estuvo dos años en su grupo entre 1964 y 1966), Freddie Hubbard o McCoy Tyner, infinidad de excelentes discos y eso le abrió las puertas para lo que vendría después. En 1967, dejó la Blue Note y ficho por el sello "Milestone" donde debutó con un disco excelente titulado "The Kicker". Su carrera es imparable y se convierte en uno de los pocos instrumentistas del jazz que pudo escoger su propio destino y grabaría decenas de buenos discos con varios sellos discográficos.
En 1985, vuelve nuevamente a grabar para la Blue Note para editar un gran álbum doble grabado en directo en el Village Vanguard de New York titulado: "The State of the Tenor" . En 1991 es con el sello Verve donde graba un disco enorme dedicado a la música de Billy Strayhorn titulado "Lush Life" y con el que ganó por primera vez un premio Grammy. Al año siguiente vuelve a grabar otra obra maestra dedicada en esta ocasión a la música de Miles Davis, titulado: "So Near, So Far" con el que consigue dos premios Grammy mas.
Casi al final de su carrera y coincidiendo con la muerte del gran guitarrista y compositor, Antonio Carlos Jobim, sacó al mercado para el sello Verve, el álbum titulado "Double Rainbow" un monumento a la fusión entre el jazz y la música brasileña.
Joe Henderson, murió el 30 de junio de 2001 con su ultimo álbum todavía caliente en la calle y que se tituló: "Porgy and Bess". Cuando murió era el saxofonista de jazz vivo mas importante junto al gran Sonny Rollins. Fue un músico sincero, honrado y dotado de una maestría indiscutible.


Biografia cedida per:
www.apoloybaco.com

Músic de la Setmana



GIGI GRYCE



Gigi Gryce va néixer el 28 de novembre de 1925 , a Pensacola, Florida encara que va ser criat a Hartford, Connecticut. Gryce va passar un breu període a la Marina, on es va reunir amb músics com Clark Terry, Jimmy Nottingham i Willie Smith.El 1948 va començar a estudiar composició clàssica al Conservatori de Boston amb els professors Daniel Pinkham i Hovhaness Alan.
Va guanyar una beca Fulbright i se'n va anar a París per estudiar amb Nadia Boulanger i Arthur Honegger. Encara que una malaltia va interrompre els seus estudis a l'estranger, els fruits d'aquesta immersió a la música clàssica van donar com a fruit tres simfonies, ballet (La dansa de les bruixes verdes), un poema simfònic (Gashiya) i obres de cambra, incloent diverses fugues i sonates, obres per a piano a dues i quatre mans, i els quartets de corda.
Gryce un cop separat de la seva formació clàssica es va iniciar el seu treball en el jazz i va rebre la inspiració i la instrucció d'un nombre de saxofonistes “oblidats” en aquells moments dins del mon del jazz.El primer va estar Ray Shep, també de Pensacola, que havia tocat amb Sissle Noble. Peró en aquells moments hi havia tres músics que Gryce havia conegut a la Marina a Carolina del Nord. El saxofonista Alt, Andrew 'Goon' Gardner , que va tocar amb la banda de Earl Hines, Harry Curtis, que va actuar amb Cab Calloway, i el saxofonista tenor Julius Pogue.
A més de tocar ja a les hores el saxo alt va començar a investigar el saxo tenor i baríton, clarinet, flauta i piccolo, precisament en un enregistrament de 1958 per al segell Metrojazz ell va tocar tots aquests instruments a través d'una secció rítmica convencional.
De mentre a Boston Gryce va fer arranjaments per Sabby Lewis, i a les hores realitzava concerts amb Howard McGhee i Thelonious Monk. Mes tard va atreure l'atenció de Stan Getz que va demanar Gryce que treballes amb ell i amb el qual posteriorment va gravar varis treballs.
En tornar a Nova York, Gryce enregistra amb Howard McGhee (Shabozz) i amb Max Roach (Glow Worm). L'estiu de 1953 Gryce es va unir a la banda de Tadd Dameron, i en la tardor d'aquest any va marxar amb la banda de Lionel Hampton, realitzant amb ell una gira europea llegendària.
A través de la banda de Hampton Gryce va conèixer molts músics amb els que col · laboraria més endavant com Clifford Brown, Art Farmer, Quincy Jones i Benny Golson. Al costat de Hampton aquest jove music emergent i radiant de talent va gravar una sèrie de sessions a París per a la revista Vogue francesa. Aquest mateix any es va casar amb Eleanor Gryce Sears , van tenir tres fills: Bashir, Laila i Lynette abans de separar-se en 1964.
En tornar a Manhattan després de la gira amb Hampton, Gryce es va establir prop del seu antic amig Art Farmer col·lega, amb qui havia de col · laborar en un meravellós quintet .
El 1957 va realitzar uns enregistraments amb un grup liderat per Thelonious Monk ('Monk' s Music), que Gryce va descriure anys mes tard com una de les sessions més dures que havia conegut. El nom de Laboratori de Jazz, utilitzat per ell amb anterioritat va ser reviscut i s'escurça en el Quintet “ Jazz Lab”, coliderat per Gryce i el trompetista Donald Byrd. En les mateixes dades Oscar Pettiford contracta a Gryce com a music de sessio, compositor i arranjador d'un parell de sessions amb les quals va obtenir un bon ressò .Algunes de les ultimes gravacions de Gryce van ser fetes al 1960-61, quan va liderar un quintet en el qual va contractar el talentós i exuberant trompetista Richard Williams.
Després d'estar al menys deu anys com a centre d'atenció per bona part de la parròquia jazzistica Nord Americana Gryce va decidir retirar-se de manera “relativa” a l'escola de Long Island on també va treballar com a crític de jazz . Hi ha hagut molta especulació pel que fa a les raons del sobtat allunyament de Gryce de l'escena del jazz, però sembla ser que una varietat d'influències i circumstàncies personals van contribuir a això: interessos, pressions psicològiques, comercials i editorials, i la tragèdia personal. Sovint es passa per alt que Gryce va ser un dels primers músics negres en formar la seva pròpia editorial musical i el fet de ser un empresari emprenedor va passar-li factura. Va quedar clar, però, que Gryce no podia anar contra el corrent i tot i estar profundament arrelat a les companyies discogràfiques que controlen (almenys en part) els drets d'edició musical com a part dels acords de gravació, la faceta d'home de negocis no va estar del tot satisfactòria per ell en el plànol emocional i familiar. Paral·lelament el fet de retirar-se de la participació activa en l'escena del jazz com a music li va fer patir una varietat de pressions psicològiques importants. Gryce definitivament es va convertir en un gran pedagog i es va dedicar a les hores de ple a l'ensenyament de la música (sobretot instrumental) i tal era la seva devoció que hi ha una escola al Bronx que porta el seu nom ,Basheer Qusim School que era el seu nom al convertir-se al islamisme .També es va tornar a casar i la seva segona esposa Ollie va prendre el seu cognom musulmà Qusim es creu que mentre a París, Gryce va canviar el seu nom a Basheer Qusim a convertir-se al Islam. Va morir d'un atac de cor a la ciutat del seu naixement, Pensacola, el 17 de març de 1983. La Societat de Jazz de Pensacola recentment va dur a terme una celebració de la seva música i la seva vida amb una xerrada i actuacions..

ANDREU FABREGAS I BORRAS.
Camps de Cotó



RAY CHARLES


Ray Charles nació en Albany (Georgia), pero se crió en Florida. Este gran pianista y cantante perdió la vista durante su infancia por un glaucoma que su familia no pudo tratar médicamente por razones económicas. Charles fue un autodidacta del piano pero aprendió la música en braille en la "St Augustine School", un centro para invidentes.

     En su adolescencia ya formo su propio grupo realizando algunas giras por Florida y se estableció en Seattle. El trío de Nat King Cole era su formación favorita y sus primeras grabaciones así lo manifestaban. A través de cantante de Rhythm and Blues, Wynonie Harris, entro en contacto con esa música y ese estilo y formó un contrato con el sello Atlantic. Ya su forma de tocar el piano, sus cualidades vocales eran manifiestas. Con una sabia mezcla de la música originaria de New Orleáns y una pincelada de gospel y blues, nació ese estilo vocal inconfundible de Ray Charles que encandilaron al mundo.

     En ocasiones sus discos eran arreglados por Quincy Jones en formato de bigband, y también participó en dos memorables sesiones a acompañando al vibrafonista, Milt Jackson antes de que este formara su celebre como llamado "Modern jazz Quartet". Es también relevante su disco con la cantante de jazz, Betty Carter, un álbum exquisitamente jazzistico que es referencia ineludible en la discografía de ambos. En 1960 fundo su propia compañía de discos y buscó un publico mas heterogéneo con lo que su apuesta jazzistica se difumino cada vez mas.

Benny Golson 4 Agost 22:00 Jamboree. Per Andreu Fàbregas



Benny Golson 4 Agost 22:00 Jamboree

Andreu Fàbregas.


El passat Divendres dia 3 i dissabte 4 d'agost, l'escenari del Jamboree es vestia de gala durant dues actuacions i s'il·luminava amb la sapiència llegendària d'una de les ultimes grans figures del Jazz , el gran saxofonista Benny Golson.
Sí jazz womens i jazzman's, sí , el mateix que va compartir les seves primeres aventures musicals amb Coltrane, Garland i Philly Joe Jones a l'orquestra d'un cantant de Rythm and Blues i que el inoblidable Tad Dameron el va integrar a la seva formació al 1953.
Sí jazz womens i jazzman's, si , el music que va tocar al costat dels mítics Clifford Brown i Johny Hodges i que no es va escapar de les garres i la "reclutacio" del gran Dizzy al 1956 i al qual li va mostrar fidelitat fins la dissolució de la seva big band allà pel 1968.
Sí jazz womens i jazzman's, si, l'home que es va convertir en director musical de Art Blakey al 1958 i que va compartir formació amb Lee Morgan enregistrant plegats aquell memorable Moanin de Blue Note, i el mateix que tan sols un any després lideraria al costat de Art Farmer una de les formacions que han marcat càtedra dins d'aquesta historia, el mític Jazztet.
Ayyy deu meu, quanta historia i quin tros d'artista d'amunt l'escenari. Compositor majúscul i propietari de joies com Whisper Not, I Remember Clifford, Bluers March, Stablemates, Killer Joe o Along Came Betty.......ufffff, quina ploma per deu.
Tot i que aquesta virtut compositiva li va restar per molts el reconeixement que com a instrumentista atresorava , sota el meu parer i el de molts d'altres, crec que Golson mereix estar entre els grans del tenor de tots els temps.
Mestre del so obert, d'ampli vibrat, elegant, majestuós i expert amb les balades, disposa d'un frasegi ondulant i evocador. Rei d'una lírica exempta de pirotècnies banals i rigorós amb el tempo, sempre s'ha mostrat enèrgic quant el swing o precisa. Boper i clàssic, fa conviure perfectament la tradició i la modernitat, i si es menester es mostra econòmic i concís estant la seva sonoritat tot un exemple de contemporaneïtat permanent.
Ben cert es que als seus 82 anys algunes d'aquestes coses van estar economitzades amb mesura tan pel mateix Golson com pel trio que el va acompanyar en aquest concert. La formació  la configuraven  el gran pianista (i vell conegut del Camps de Cotó) Joan Monne, el contra-baixista Ignasi Gonzàlez, i el bateria Joan Terol els quals van estar impecables i segurs en tot moment i on va destacar el jove bateria Joan Terol mostrant una rica i expressiva polivalència rítmica i un notable coneixement de la tradició moderna.
Golson va iniciar el seu concert amb el clàssic del jazztet Killer Joe i el va cloure amb una swingejant versió del Sweet Georgia Brown. Durant tot el concert mai mes ben encertada aquella frase en castellà de.. “quien tuvo retuvo”. Musicalment , va controlar a la formació i va conservar el seu so excel·lent i rodo economitzant com deia abans els solos i deixant fluir els seus acompanyants de manera generosa i magistral, sonant tot compacte i majestuós. Artísticament es va mostrar com un professional d'altisim nivell amb la seva simpatia característica i ens va oferir entre tema i tema tot tipus d'explicacions, uns diàlegs meravellosos que a mi personalment (i tot amb les meves dificultats per entendre be l'anglès) em va posar “la pell de gallina” , sobretot l'anècdota entre Miles Davis i Philly Joe en la incorporació de Coltrane al mític primer quintet dels 50” de Miles.
Una nit màgica al nostre estimat Jamboree que nomes va tenir la taca negra d'un imbecil del public que va recriminar a Golson mes música i menys paraules, cosa que amb gran elegància (al igual que el seu so intransferible de saxo tenor) va respondre Golson recolzat pels aplaudiments de tots els assistents.

Thank You Mr. Golson

Andreu Fàbregas i Borràs
Camps de Cotó